divendres, 29 de gener del 2010

La Llei del Cinema


Crec que la polèmica Llei del Cinema del Parlament de Catalunya, sobretot pel que fa al tema del doblatge de pel·lícules al català, per més bona intenció que tingui, no arreglarà aquesta qüestió que té el sector dels exhibidors totalment en contra.
Segons una enquesta que avui ha divulgat TV3, hi ha un vuitanta i escaig per cent de persones que han contestat que troben positiva aquesta normativa. Crec que és un resultat molt optimista i potser caldria afinar en quines condicions ha estat feta la consulta. De totes manera, és cert que sembla que hi hagi un gran consens a l’hora d’aprovar les gestions que s’estan fent en aquest tema.
Però, siguem realistes. A l’hora d’escollir l’idioma del doblatge, hi haurà prou gent que es decanti per les sales on ofereixin la pel·lícula en català, o només serà una “immensa” minoria? Perquè, crec que hi ha molta gent que és defensora del nostres drets lingüístics però més de paraula que de fets, tot i la seva manifestada bona voluntat.
No passarà ara com quan es va donar la possibilitat, que encara existeix, de catalanitzar el nom en el DNI i van ser molt pocs els que s’hi van acollir? O, posem un altre cas, quan tenim la possibilitat de tenir un sistema operatiu en la nostra llengua a l’ordinador i, pel que sia, encara treballen amb el castellà? O com quan comprem el darrer llibre de moda traduït al castellà tan aviat com surt, sense esperar la versió catalana que, pels interessos que siguin, no surt fins unes setmanes més tard? O com quan, en començar una conversa amb un desconegut invariablement ho fem en castellà? Paro.
Malgrat tot, mantinc l’esperança.
.

divendres, 22 de gener del 2010

En "Sarsa"


Vaig anar a la “Taula rodona en record de Jordi Sarsanedas”, un dels actes que acompanyen l’exposició sobre aquest home “d’acció i de creació”, tal com el defineix el programa de la mostra que es presenta a l’Espai Betúlia annex a la Biblioteca Can Casacuberta, organitzada conjuntament amb l’Associació Cultural Pont del Petroli.
No coneixia Sarsanedas més enllà de saber que era un destacat home de lletres i d’haver llegit alguna col•laboració seva en alguna revista o diari. De retorn a casa vaig repassar la meva biblioteca i només hi vaig trobar un llibre seu, “Contes 1947-1969”, un volum que conté una de les seves obres més conegudes i renovadora, “Mites”. No l’havia llegit.
De l’obra de Sarsanedas, els ponents en van destacar la seva gran capacitat de treball i la seva obra escrita, sobretot la poesia, quasi tota dels seus darrers anys –va morir l’any 2006–. La primera ja m’havia quedat palesa mentre donava un tomb per l’exposició abans de l’acte. En un panell es detalla el llarguíssim currículum d’en “Sarsa”, així el van nomenar dos dels conferenciants exalumnes seus del Liceu Francès –Eduard Sanahuja, poeta i professor de la UB, i Carles Torner, també poeta i membre de l’Institut Ramon Llull; l’altre ponent era en Josep Massot, monjo de Montserrat, director de Publicacions de l’Abadia i de Serra d’Or–. Sempre m’ha impressionat aquest do de multiplicar-se que tenen algunes persones. Són elles, amb el seu treball moltes vegades anònim i no les que normalment figuren en primera fila, les que fan un gran servei a la cultura i la llengua del nostre país.
Dues recomanacions. La primera pels qui em puguin llegir: visiteu la mostra de l’Espai Betúlia (encara és oberta fins al dia 5 de febrer); la segona per a mi mateix: llegir el llibre.
I un apunt final: la poesia que hi ha en un tauler a la plataforma del final del Pont del Petroli és obra seva. Diu així:

.

divendres, 15 de gener del 2010

L'home del temps



Ahir el vent va bufar de valent i sembla que avui la cosa pot continuar, sobretot als extrems de la costa catalana, l’Alt Empordà i el Delta de l’Ebre.
Tres o quatre cops a l’any vaig a l’Ampolla, poble segregat del Perelló ara fa vint anys. Amb uns 3000 habitants, aquesta població capçalera del Delta és marinera i turística. Vull dir que aquestes dues són les seves principals activitats econòmiques i no els va gens malament, tot i que enguany han notat la crisi com a tot arreu.
En aquelles terres el vent hi fa acte de presència bastant sovint, resseguint el seu camí natural de la depressió de l’Ebre per anar a parar al mar, com el mateix riu.
El vent d’allà té nom propi, com la Tramuntana a l’Empordà. És el Mestral, el vent de l’oest i, com la Tramuntana burxa i burxa configurant el paisatge i les persones. Durant dos o tres dies, amb petites treves nocturnes, arrossega una sorreta finíssima que es cola per tots els racons.
Així com la gent de l’Empordà reconeix que està tocada per la Tramuntana, es pot dir que la gent de l’Ebre està bufada pel Mestral. Com a bons mariners, tothom és profeta del temps. En certa ocasió, preguntant fins quan durarien aquelles ventades, la millor resposta me la va donar un avi que hi havia assegut en un banc a la balconada que dóna al port: “durarà fins que s’acabi!”.
No sé perquè necessitem tants homes del temps de la tele.
.

dissabte, 9 de gener del 2010

Avui toca Elvis


No podria ser d’una altra manera tenint en compte que ahir, 8 de gener, Elvis Presley, el mític cantant americà, hauria fet 75 anys. La seva mort anticipada ens va deixar la imatge d’un Elvis encara en plena activitat, tot i que en els darrers temps havia desmillorat el seu estat físic a causa de la mala alimentació i el consum de drogues.
Ens van quedar les seves cançons, les seves pel•lícules, aquell concert mític de Hawai, que es va transmetre per televisió a tot el món, i les seves formes que van crear un estil que encara reviu en molts dels seus innombrables seguidors.
L’Elvis Presley va ser la punta de llança d’una generació que arrancava del blues i del country. La popularització de la música, gràcies als mitjans de comunicació, especialment la ràdio i el cinema, i ben aviat, la televisió, van situar Elvis a la cresta de l’onada.
Pels joves dels seixanta i setanta, Elvis va ser, continua sent, el gran mite del Rock, el Rei!, malgrat la gran qualitat de tants músics, conjunts i derivacions de la música popular d’aquells anys i de després. Quantes i quantes parelles van néixer als sons del Love me tender, als guateques i festes particulars.
Escric aquestes notes amb la seva veu de fons. Conservo un àlbum amb dos L.P., Elvis para los fans españoles, editat els anys setanta amb una selecció dels seus millors èxits: autèntica música clàssica (amb perdó).