dijous, 25 d’agost de 2011

Foc a Montserrat

S’acompleixen 25 anys del gran incendi que va arrasar la muntanya de Montserrat l’agost de 1986. En realitat, van ser sis els incendis que es van cebar amb la muntanya i els seus voltants, entre el 7 i el 21 d’agost. Es diu que Montserrat va cremar en un 60% segons els càlculs més optimistes. La imatge d’un monjo retirant d’imatge de la Mare de Déu de la cova, davant la proximitat de les flames, va donar la volta al món.
Tinc molt presents aquests fets perquè, amb la família, ho vàrem viure en primera persona. Aquells anys acostumàvem a passar uns dies a les cel·les del monestir. De dia aprofitàvem per fer excursions per la muntanya. Cap al tard, després de vespres, el recinte montserratí es buidava de visitants i es transformava en una petita colònia d’estiueig on hi regnava la convivència entre els estadants i la fresca del capvespre.
Del primer incendi, que va començar a la Calcina, en vam tenir coneixement des del mateix moment que es va iniciar. Casualment, aquella tarda havíem anat a berenar a Santa Cecília. Abans, havíem baixat en direcció a la Calcina per visitar el lloc que es coneix com les Coves de Santa Cecília, un laberint rocós que donava molt de joc quan sortíem amb els petits.
Quan tornàvem a pujar cap a l’antic monestir de les benetes, mirant enrere, vam veure una petita columna de fum que sortia allà baix, a poc més d’un quilòmetre de distància. Aviat ens vàrem adonar que allò era el començament d’un incendi. Quan arribàrem a dalt a la carretera de can Massana la columna ja havia crescut. Ràpidament, sense berenar, vam tornar cap les cel·les seguint la carretera i comentant-ho a tothom que trobàvem al pas. Al monestir ja havia arribat el senyal d’alarma i començaven els moviments dels bombers.
Val a dir que, aleshores, a Montserrat hi havia un servei de bombers permanent amb un vehicle i un grup de voluntaris, alguns d’ells monjos del monestir, experts coneixedors de la muntanya.
Aquest primer incendi es va poder controlar aviat. El segons i successius, però ja van ser més violents. Ja havia tornat a Badalona, amb els meus, quan me’n vaig assabentar. A Montserrat hi quedava una bona part de familiars i amics que van viure aquelles diades, com tothom, amb temor i molta angoixa, fins que van poder sortir sense perill. Al cap d’uns dies hi van poder tornar, però amb una gran pena per l’espectacle que oferia el paisatge.
Algú va dir: “Es necessitaran ben bé tres dècades perquè la muntanya recuperi el seu aspecte habitual”. Avui, un quart de segle després, Montserrat s’ha recuperat, però no és difícil, recorrent els seus camins, trobar encara restes d’aquella gran catàstrofe.