Un món global

Em sap greu la manera com tots plegats hem anat perdent la innocència pel que fa al coneixement del nostre món. No em refereixo a l’entorn en el qual ens ha tocat viure, el nostre país i la seva gent, sinó als continents i races que conformen la totalitat del planeta que anomenem Terra.
Els mitjans de transport actual i l’anomenada cultura de la globalitat, resultat d’aquest fenomen de la comunicació que és Internet, ens han apropat tan a qualsevol punt del globus, per llunyà i exòtic que pugui semblar, que hem arribat a un moment en el que ja res ens pot sorprendre ni, molt menys, restar desconegut.
No cal anar a parar als temps dels grans viatges dels aventurers i dels descobridors, que narraven amb un embolcall de misteri, no. Només cal girar el cap una trentena d’anys enrere per veure el gran canvi que han experimentat els horitzons de la gran majoria de viatges, aleshores molt més delimitats que no pas els actuals.
Les vacances d’avui, però, ja contemplen tota mena de destins, fins i tot als llocs més inversemblants. Amb temps i diners, no hi ha racó que es pugui amagar de la “necessitat” d’anar més i més lluny, fins a tocar la paret. I així, hem aconseguit transformar l’Everest en un passeig de Gràcia, els Mars del Sud en unes platges de moda, o qualsevol ciutat en un parc temàtic. Aquest fenomen dels nostres temps que anomenem turisme s’està menjant la gallina dels ous d’or del nostre planeta. S’està menjant tot allò que precisament feia interessant cada un dels punts que ara envaïm: la seva personalitat, la seva singularitat, la seva bellesa original.
Tot i que m’agrada viatjar, no puc estar-me de dir amb una certa nostàlgia: llàstima que el món ja no tingui secrets.