Menorca

Vaig fer el servei militar a Menorca, a Es Castell, aleshores Villacarlos. Tot i que forçat per les circumstàncies, vaig mirar de treure profit de la situació. El fet d’ajuntar-me amb un grupet de nois que, com jo, no ens resignàvem a passar les hores mà sobre mà a la cantina del quarter, com feia la immensa majoria, em va ajudar molt. Aprofitàvem les hores lliures per conèixer l'illa, encara molt respectada per l’especulació turística. També vaig fer amistat amb una família de Maó que em va ensenyar alguns tresors amagats de la Menorca dels anys setanta.
Després he tornat a l'illa set o vuit vegades –ara mateix, tot just fa unes hores que acabo d’arribar d’allà– i, amb els anys, he pogut anar comprovant que a Menorca es treballa per fer sostenible la gran demanda turística i que ho estant fent força bé.
.

Menorca ofereix un gran nombre de tresors: les platges, les dues capitals amb els seus antagonismes, els poblets, la seva cultura megalítica, les festes, la gastronomia i, sobretot, els paisatges de la Menorca interior, amb les finques agrícoles i ramaderes quasi sempre situades en un turonet dominant el terreny.
Una illa a l’abast de la mà on cada vegada que hi vaig descobreixo nous racons. Fins a la propera!
.

A reveure!

Fins aviat!

El bonsai

Invariablement, cada estiu els diaris ens ofereixen d’un reguitzell de notícies que es repeteixen any rere any a tall de recordatori perquè es veu que tots som una mica desmemoriats.
Que si hem de parar atenció per no provocar cap foc al bosc; que si cal prendre precaucions per estalviar-nos les picades dels mosquits i de les meduses; que, si sortim de vacances, tinguem cura de no escampar-ho massa per allò de que sempre hi ha un banyeta que escolta darrere les parets; que si l’estiu és quan s’abandonen més els animals de companyia per poder sortir de vacances…
Sobre aquest darrer punt, sortosament a la meva família no hi ha ningú que tingui gos, ni gat, ni lloro, ni tortuga, ni… Ah! Però, amb això no hi comptava, hi ha algú que té un bonsai!
És clar que no és un animalet que s’ha de treure a passejar, ni netejar, ni donar-li menjar, ni vetllar… però, es veu que els bonsais són de mena delicada.
En primer lloc, no tots els bonsais són iguals. El de la meva família és d’interior, així els ho van dir a la jardineria, i requereix d’unes condicions ambientals i d’humitat concretes. I, és clar, vol que estiguin per ell.
Com que aquest agost hem estat bastant per casa, ens van demanar si podíem tenir-ne cura per uns dies, i aquí el tenim. Al començament, pobret, estava bastant esmirriat, potser perquè no li agrada massa viure en un pis. Ara sembla que al bonsai li han anat bé unes vacances a casa. El veig com més eixerit, ha tret fulles noves i, en agraïment, cada matí m’ofereix la seva ombra a l’hora d’esmorzar.
.

Anar a mar

Els badalonins no anem a la platja, com fa molta gent, nosaltres anem a mar. I aquest “mar” pronunciat amb c final, així: marc.
Anar a mar és l’esport que més estic practicant aquest estiu. El fet que els dies s’hagin mantingut calorosos i que, contràriament als darrers anys, pràcticament no hagi plogut des de fa moltes setmanes és una motivació afegida.
Sortosament, la nostra no és una platja situada en una zona de concentració turística. Si així fos perdria una gran part del seu encant ja que es veuria sobreexplotada i difícilment en gaudiríem com ara podem fer-ho.
I és que la nostra platja té un grapat d’avantatges per als badalonins, sobretot per als que hi vivim a prop. En primer lloc no cal desplaçar-se, la tenim a pocs minuts de casa anant a peu. La platja és ampla, amb la sorra força neta i un bon servei de dutxes. Es nota que els organismes responsables en tenen cura.
La sorra té una textura molt agradable, que no s’enganxa ni es fica per tot arreu. Alguns punts que queden lluny dels aparcaments són especialment tranquils, amb poca gent, la majoria del veïnat.
Pel que fa a l’aigua, una mica depèn dels corrents. Normalment, a primera hora les onades vénen de llevant i a cap al migdia giren a garbí. Aquest any, generalment l’he trobat molt neta, tret d’alguna comptada excepció. I, fins ara, no hi ha meduses!
Ui, com corre el rellotge! Me’n vaig a mar!

.

Un trist honor

Els darres dies de juliol, els mitjans han publicat gran nombre de ressenyes històriques sobre els fets ocorreguts, ara fa cent anys, durant l'anomenada Setmana Tràgica. Fins i tot m'han regalat un llibre de publicació recent "La Setmana Tràgica de Barcelona 1909" que analitza a fons aquells esdeveniments.
El més curiós del cas és que cap mitjà, tampoc de Badalona que jo sàpiga, s'ha referit al convent dels pares carmelites de la nostra ciutat com, molt probablement, el primer edifici religiós de Catalunya que va patir l'allau revolucionari d'aquells dies (una excepció: el blog de l'historiador Jordi Albadalejo). En el llibre que he citat es diu que el primer incendi a Barcelona va ser al Poble Nou, "al caure la nit" del dia 26 de juliol, al ser cremats el Patronat Obrer de Sant Josep i el col·legi dels maristes. També parla d'altres problacions, però sempre després del dia 26.
Segons el llibre "Monografía de la fundación del convento carmelitano-teresiano de Badalona", del pare Basili de Sant Josep, carmelita, que fou prior del convent badaloní en la década dels anys vint del passat segle, "fué el lunes, día 26 de julio, fiesta de Santa Ana del año 1909, cuando al momento de prepararse la Comunidad para ir a rezar vísperas, se oyó un ruido como infernal que hacían en la calle, llena completamente de gente del hampa y que llevaban muy malas intenciones, pues, por lo visto, querían prender fuego al convento." I, més endavant, afageix: "Fué ésta la primera casa religiosa asaltada en aquella semana llamada trágica, pues en Barcelna no lo fueron hasta el 27 y ésta lo fué el día 26 de julio, a las tres de la tarde". Cosa no del tot certa ja que al Poble Nou, com deia, ja hi hagueren incendis "al caure la nit" del 26.
Sortosament per a la comunitat carmelitana, els asaltants es limitaren a destruir i cremar el que van trobar a l'església i a les altres dependències, però l'edifici no va ser incendiat. Tampoc hagueren de lamentar cap desgràcia personal, ja que els frares foren acollits per famílies amigues del veïnat després que el conegut metge badaloní Baldomer Solà aconseguís aturar l'assalt per uns moments, cosa que donà temps als religiosos a sortir del convent.
.

Melangia

Arròs, un exemple d'equilibri

.

Això sí que fa pena

.

La Vall d’Aran és un bon exemple a l’hora de parlar de la incidència sobre la vida rural causada pel gran increment de la construcció de segones i terceres residències en zones de muntanya properes als llocs de moda, principalment a les estacions d’esquí.
L’espectacle que ens oferia aquell rosari de poblets penjats als vessants de la vall, tan aviat com s’entrava a la comarca pel túnel de Vielha, en poc més d’un parell de dècades ha canviat substancialment a causa de les noves edificacions que, en molts casos, superen ja en nombre a les més velles.
No vull dir que això sigui especialment dolent per a la vall. És més, voltant per alguns d’aquest petits poblets, es pot observar que la gran majoria de construccions són molt respectuoses amb el lloc i que, en general, les reformes de cases velles, moltes en greu perill d’enrunament, s’han fet bé.
Ja sé que molts som nostàlgics de mena, que recordem amb enyorança aquella Vall d’Aran de la nostra joventut, amb uns poblets que basaven la seva riquesa en la ramaderia i l’agricultura més que no pas en el turisme. Però, creieu que la gent de la vall, que ha de viure allà tot l’any, també ho enyora?
Amb l'abandó del camp per part de les noves generacions, què en quedaria ara d'aquella estampa bucòlica que resta a la nostra imaginació? Res, només runes.

Mantenir l’equilibri aconseguit serà difícil. El mal exemple de la zona de Baqueira-Beret, autèntic desgavell antinatura, és el millor exemple de com no s’han de fer les coses.
.

Un plaer d'estiu

Estic rellegint Porcel, "Cavalls cap a la fosca". La mort de l'escriptor ocorreguda avui fa un mes m'ha empès a fer-ho. Haig de dir que he seguit Baltasar Porcel més a la seva columna diària de la Vanguardia que als seus llibres, i que sempre m'ha costat classificar-lo.

És, això sí, un autor mediterrani, mallorquí, andritxol. La natura del racó de Mallorca que el va veure néixer impregna els seus escrits. Andratx i Porcel són indestriables.

Ara, pocs anys després d'una molt agradable estada a la Serra de Tramuntana, rellegir aquest llibre és un exercici de memòria molt gratificant. És tornar a viure les passejades entre els pins les tardes d'estiu, és sentir la remor del vent marí entre les seves branques i el cant incordiant de les cigarres, és recuperar l'olor de la mar propera i la llum de cap al tard. És deixar-se portar pel record d'aquell paisatge de penyasegats, de vil·les que desafien el pas dels anys, de poblets una mica apartats de la Mallorca turística: Banyalbufar, Estellencs, Esportes, Andratx, Deià, Valldemosa...

Mallorca, Serra de Tramuntana, Porcel... un plaer!

.

Una nit a l'òpera

No sóc, ni molt menys, un expert en òpera. He vist algunes representacions per televisió, la majoria gravades, i al Liceu només hi he anat unes cinc o sis vegades. Per això, no em considero gens autoritzat per discutir sobre la qualitat de les interpretacions amb la convicció amb què ho fan alguns dels meus amics, abonats al Gran Teatre des de fa molts anys.
Aquest cap de setmana ha estat una d’aquestes comptades ocasions en què he pogut gaudir en directe d’aquest gran espectacle que és l’òpera. I Turandot, la sensacional obra de Puccini, era un bon reclam.
Per a mi, la representació ha estat complerta: una grandiositat molt ben expressada per uns cantants a l’alçada exigida –almenys per a mi–; uns cors i una orquestra d’un nivell extraordinari; un muntatge molt vistós, tant els decorats com el vestuari; i bona direcció de la Núria Espert.
Ja sé que els experts puntualitzarien bastant aquesta opinió, sobretot pel que fa als intèrprets, però jo –al contrari que moltes persones que quan van al futbol només veun les dues o tres errades d’alguns jugadors i no els seus innombrables encerts– vaig sortir del teatre molt satisfet d’haver tingut la sort de gaudir de tan gran espectacle.


.

Xesco Boix

No sabem els motius pels quals vas decidir donar per acabada la teva tasca entre nosaltres. Sàpigues, però, que ho vas fer massa aviat. Els qui vam tenir la gran sort de poder comptar amb tu en aquells moments en què el nostre país començava a redescobrir-se a ell mateix, mai podrem agrair-te del tot el que ens vas donar a nosaltres, però sobretot als nostres fills.
Quan sento parlar de tu, tants anys després, encara sento un impuls que em fa dir, tot posant-me la mà al cor: “Jo el vaig conèixer, el vaig sentir i el guardo aquí”. Perquè tu, Xesco, vas omplir de música, però sobretot d’autoestima a tants i tants que veníem de la grisor dels temps. Les teves cançons i els teus comentaris eren com classes magistrals per a nosaltres, però sobretot per als més petits, autèntiques classes de ciutadania i d’amor als altres, a la natura i al país.
La notícia de la teva inesperada mort, ara fa vint-i-cinc anys, ens va deixar de pedra. Però ja havies escampat la llavor i, t’ho asseguro Xesco, hem tingut bona collita!

.

Jo hi era!

Recordo molt vagament l’etapa del Tour que l’any 1965 va tenir Barcelona com a final d’etapa. Aleshores no vaig poder anar a veure-ho. No era la primera vegada que la volta francesa arribava a Barcelona. L’any 1957 ja ho havia fet, en una etapa que va guanyar el mític corredor Jacques Anquetil, un dels grans.
Hi ha esdeveniments que només pots tenir a l’abast una o dues vegades a la teva vida. Particularment, he pogut viure el pas del cometa Halley (1986), els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), les multitudinàries manifestacions de l’Onze de Setembre de 1977 i de 2003 contra la guerra, a Barcelona, la consecució de la Lliga Europea de bàsquet per part de la Penya (1994)…
Per això, no he volgut desaprofitar l’ocasió de veure passar el Tour per Badalona. És un d’aquests moments que queden a la memòria i que et fan dir: “Jo hi era!”

.

Crisi i futbol

La bombolla, la immobiliària és clar, ha fet figa i tot se n’ha anat en orris. La qüestió és que en cosa d’un any la situació de moltes famílies i entitats ha donat un tomb substancial. Els organismes oficials han tancat les aixetes de les subvencions perquè, asseguren, la recaptació d’ingressos ha baixat en picat. Ja se sap, si es redueix l’activitat econòmica també ho fa el cabal que engreixa les arques dels estaments públics. Això és de calaix. Ara, el mal de cap principal de les administracions és com redistribuir aquesta reducció dels ingressos. Mai serà al gust de tothom. De moment, la majoria de projectes municipals es van quedant en això, en projectes.
També el Badalona, el club de futbol, ha notat sensiblement l’esclat de la bombolla. Vaig assistir a l’assemblea extraordinària convocada per donar comptes de la gestió de la temporada que ha acabat. Entre altres temes es parlà dels acords signats –ja fa cinc anys!– amb el govern de la ciutat, els quals auguraven la possibilitat de treballar sense angoixes monetàries i obrien la porta a somnis esportius. El retard en posar fil a l’agulla ha desembocat en l’actual impossibilitat de complir els pactes per part de l’ajuntament. Els gestors del club han quedat atrapats, al no rebre els ingressos convinguts, i es veuen obligats a fer obres d’enginyeria econòmica per tirar endavant. De voluntat i capacitat per fer-ho no els en falta.

.

El "Dia sense cotxes" perd pistonada

Poc a poc, el “Dia sense cotxes” ha anat perdent l’empenta dels primers anys, fins al punt que molt poca gent del barri del centre de Badalona el celebra. Tret dels veïns de la mitja dotzena de carrers que encara segueixen la festa, pràcticament ningú participa dels pocs actes que subsisteixen. A la resta de la ciutat ni se’n parla, ni se sap que existeixi.
No cal cercar culpables. És la tònica general. Les coses acostumen a començar amb empenta per part d’uns quants, però després només la dinàmica ho manté, fins que aquesta es va esmorteint i tot es torna gris fins que s’apaga.
Els primers anys era habitual veure una corrua de gent que anava d’un carrer a l’altre, hi havia entitats que obrien parades, es visitaven alguns domicilis particulars per veure-hi col·leccions, jardins i altres curiositats... El barri era una illa festiva oberta a tothom.
Ara la cosa es limita a uns pocs carrers que celebren un sopar de veïns, a algun altre acte voluntariós i poca cosa més.
Tampoc sembla que l’Associació de Veïns tingui l’empenta dels primers anys com a capdavantera de la festa. Això, sumat a la manca d’actes centrals, els quals han anat desapareixent del programa, així com també a la poca pedagogia desplegada del perquè de la festa i a la imperceptible propaganda dels mitjans de comunicació, fa que la diada vagi perdent la seva raó de ser.

.

Poemes no, si us plau!

M’han sabut greu les declaracions recollides pels mitjans de comunicació fetes per alguns alumnes, en alguns casos compartides per professors, a la sortida de les proves d’accés a la universitat, fent referència a la prova de català. Sembla que la primera opció, comentari i anàlisi d’un fragment del poema Bèlgica de Josep Carner, ha estat rebutjada per l’immensa majoria per extremadament difícil o incomprensible; “poemes no, si us plau!”, va dir més d’un/una. (Algun dia hauré de dir alguna cosa sobre el costum actual d’aplicar el femení al costat de tot vocable sospitosament masculí i exclusivista, encara que determini correctament tots dos gèneres. Es veu que ara és políticament correcte dir: “Tots els gats i gates dels meu carrer...”; “He vist un estol de coloms i colomes...”).
A la meva època escolar, el meu bagatge de poesia treballada a l’escola no va anar més enllà de memoritzar el nom d’alguns autors en llengua castellana i de recitar un parell de poesies de Gabriel y Galán i el “Con diez cañones por banda / viento en popa a tota vela…” d’Espronceda. Vull dir que no vaig tenir la sort de conèixer els nostres poetes fins molt més endavant quan, gràcies a la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”, editada conjuntament per Edicions 62 i La Caixa, em vaig procurar una formació bàsica en un terreny que abans m’havia estat vedat. Ja se sap, eren els anys de l’escolarització en castellà i la literatura catalana, senzillament, no existia.
Així, poc a poc vaig anar descobrint els immensos tresors que ens havien amagat. Noms com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Aribau, Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Guerau de Liost, Carner, Espriu, Riba, Foix, Pere Quart, Salvat-Papasseit, Torres, Sagarra, Vinyoli, Brossa, Arderiu… em van anar apareixent del no res. Sense aquesta base, com podria entendre els autors dels nostres dies?
El mateix va passar amb els autors de novel·les, d’assaigs, de teatre. Quanta feina havia quedat per fer! Cada mes devorava un parell de llibres d’aquella col·lecció per compensar el meu analfabetisme en la meva pròpia llengua.
I, penso, aquests nois i noies, segur que han rebut una formació adequada? O, senzillament, aquest és un tema que no interessa?
.

Navegar

Acabo de llegir “L’embat del vent”, un llibre de memòries d’un capità de la marina mercant badaloní, en Francesc Lleal. El llibre recull tota la seva experiència marinera, narrada en uns enregistraments fets per a una entrevista, on explica les seves vivències des del primers anys de navegació com a agregat a diferents vaixells, per anar acumulant experiència, fins als darrers quan, ja retirat, enyora aquells temps en els quals fer-se a la mar encara era tota una aventura. La seva filla, la poetessa Coloma Lleal, ha tingut cura de recollir les paraules del seu pare i ha fet una àgil introducció al llibre.
M’agraden els llibres de navegació, del mar. Un dels primers que vaig llegir, “El vell i la mar”, de l’Ernest Hemingway, em va deixar una forta petjada, i sempre l’he tingut com un dels millors llibres que han passat per les meves mans. “Moby Dick”, d’Herman Melville, “El descubrimiento de la lentitud” de Sten Nadolny, i fins i tot “L’amic del vent”, de Francesc Lleal Galceran, fill de l’autor que comento, i capità de vaixell com el seu pare, entre altres, són algunes de les lectures sobre aquest tema que sempre m’ha interessat. Perquè sóc mariner de terra, admiro la gent del mar i les aventures que m’hauria agradat viure, però, no he anat més enllà de viatjar amb vaixell a Ses Illes i de donar un tomb per la costa de Badalona amb la menorquina de l’amic Joan.

.

Un petit paradís

He passat uns dies a l’Ampolla, millor dit, a la costa del Perelló, que és el municipi veí amb el casc urbà a sis quilòmetres del mar. No estava massa decidit a escriure aquestes ratlles perquè els secrets convé no divulgar-los massa, però penso que per quatre gats que em llegiran la cosa no arribarà gaire lluny.
El cas és que fa sis o set anys vaig descobrir aquest petit paradís. Fins aleshores, el coneixement que tenia d’aquesta part de la costa de la província de Tarragona era molt escàs i equivocat. La primera vegada que vaig trepitjar aquestes platges a tocar del delta de l’Ebre vaig quedar gratament sorprès. El paisatge em retornava als meus anys d’estada a Menorca: platges des sorra i aigua netíssimes amb molt poca gent i menys construcció, un entorn a base de secà amb oliveres, garrofers, figueres, ametllers, terrenys delimitats per parets baixes de pedra amb algun conreu… Un petit paradís.
Per això deia que com menys gent ho sàpiga millor. Però, em sembla que ja he fet tard. En poc temps, he vist néixer un parell d’hotels de gran capacitat, un d’ells gens respectuós amb l’entorn, una urbanització, un edifici molt alt al cas urbà de l’Ampolla que atenta contra totes les normes del bon gust… De moment, la crisi ha frenat altres projectes. Ja veurem.

.