La Llei del Cinema

Crec que la polèmica Llei del Cinema del Parlament de Catalunya, sobretot pel que fa al tema del doblatge de pel·lícules al català, per més bona intenció que tingui, no arreglarà aquesta qüestió que té el sector dels exhibidors totalment en contra.
Segons una enquesta que avui ha divulgat TV3, hi ha un vuitanta i escaig per cent de persones que han contestat que troben positiva aquesta normativa. Crec que és un resultat molt optimista i potser caldria afinar en quines condicions ha estat feta la consulta. De totes manera, és cert que sembla que hi hagi un gran consens a l’hora d’aprovar les gestions que s’estan fent en aquest tema.
Però, siguem realistes. A l’hora d’escollir l’idioma del doblatge, hi haurà prou gent que es decanti per les sales on ofereixin la pel·lícula en català, o només serà una “immensa” minoria? Perquè, crec que hi ha molta gent que és defensora del nostres drets lingüístics però més de paraula que de fets, tot i la seva manifestada bona voluntat.
No passarà ara com quan es va donar la possibilitat, que encara existeix, de catalanitzar el nom en el DNI i van ser molt pocs els que s’hi van acollir? O, posem un altre cas, quan tenim la possibilitat de tenir un sistema operatiu en la nostra llengua a l’ordinador i, pel que sia, encara treballen amb el castellà? O com quan comprem el darrer llibre de moda traduït al castellà tan aviat com surt, sense esperar la versió catalana que, pels interessos que siguin, no surt fins unes setmanes més tard? O com quan, en començar una conversa amb un desconegut invariablement ho fem en castellà? Paro.
Malgrat tot, mantinc l’esperança.
.

En "Sarsa"

Vaig anar a la “Taula rodona en record de Jordi Sarsanedas”, un dels actes que acompanyen l’exposició sobre aquest home “d’acció i de creació”, tal com el defineix el programa de la mostra que es presenta a l’Espai Betúlia annex a la Biblioteca Can Casacuberta, organitzada conjuntament amb l’Associació Cultural Pont del Petroli.
No coneixia Sarsanedas més enllà de saber que era un destacat home de lletres i d’haver llegit alguna col•laboració seva en alguna revista o diari. De retorn a casa vaig repassar la meva biblioteca i només hi vaig trobar un llibre seu, “Contes 1947-1969”, un volum que conté una de les seves obres més conegudes i renovadora, “Mites”. No l’havia llegit.
De l’obra de Sarsanedas, els ponents en van destacar la seva gran capacitat de treball i la seva obra escrita, sobretot la poesia, quasi tota dels seus darrers anys –va morir l’any 2006–. La primera ja m’havia quedat palesa mentre donava un tomb per l’exposició abans de l’acte. En un panell es detalla el llarguíssim currículum d’en “Sarsa”, així el van nomenar dos dels conferenciants exalumnes seus del Liceu Francès –Eduard Sanahuja, poeta i professor de la UB, i Carles Torner, també poeta i membre de l’Institut Ramon Llull; l’altre ponent era en Josep Massot, monjo de Montserrat, director de Publicacions de l’Abadia i de Serra d’Or–. Sempre m’ha impressionat aquest do de multiplicar-se que tenen algunes persones. Són elles, amb el seu treball moltes vegades anònim i no les que normalment figuren en primera fila, les que fan un gran servei a la cultura i la llengua del nostre país.
Dues recomanacions. La primera pels qui em puguin llegir: visiteu la mostra de l’Espai Betúlia (encara és oberta fins al dia 5 de febrer); la segona per a mi mateix: llegir el llibre.
I un apunt final: la poesia que hi ha en un tauler a la plataforma del final del Pont del Petroli és obra seva. Diu així:

.

L'home del temps

Ahir el vent va bufar de valent i sembla que avui la cosa pot continuar, sobretot als extrems de la costa catalana, l’Alt Empordà i el Delta de l’Ebre.
Tres o quatre cops a l’any vaig a l’Ampolla, poble segregat del Perelló ara fa vint anys. Amb uns 3000 habitants, aquesta població capçalera del Delta és marinera i turística. Vull dir que aquestes dues són les seves principals activitats econòmiques i no els va gens malament, tot i que enguany han notat la crisi com a tot arreu.
En aquelles terres el vent hi fa acte de presència bastant sovint, resseguint el seu camí natural de la depressió de l’Ebre per anar a parar al mar, com el mateix riu.
El vent d’allà té nom propi, com la Tramuntana a l’Empordà. És el Mestral, el vent de l’oest i, com la Tramuntana burxa i burxa configurant el paisatge i les persones. Durant dos o tres dies, amb petites treves nocturnes, arrossega una sorreta finíssima que es cola per tots els racons.
Així com la gent de l’Empordà reconeix que està tocada per la Tramuntana, es pot dir que la gent de l’Ebre està bufada pel Mestral. Com a bons mariners, tothom és profeta del temps. En certa ocasió, preguntant fins quan durarien aquelles ventades, la millor resposta me la va donar un avi que hi havia assegut en un banc a la balconada que dóna al port: “durarà fins que s’acabi!”.
No sé perquè necessitem tants homes del temps de la tele.
.

Avui toca Elvis

No podria ser d’una altra manera tenint en compte que ahir, 8 de gener, Elvis Presley, el mític cantant americà, hauria fet 75 anys. La seva mort anticipada ens va deixar la imatge d’un Elvis encara en plena activitat, tot i que en els darrers temps havia desmillorat el seu estat físic a causa de la mala alimentació i el consum de drogues.
Ens van quedar les seves cançons, les seves pel•lícules, aquell concert mític de Hawai, que es va transmetre per televisió a tot el món, i les seves formes que van crear un estil que encara reviu en molts dels seus innombrables seguidors.
L’Elvis Presley va ser la punta de llança d’una generació que arrancava del blues i del country. La popularització de la música, gràcies als mitjans de comunicació, especialment la ràdio i el cinema, i ben aviat, la televisió, van situar Elvis a la cresta de l’onada.
Pels joves dels seixanta i setanta, Elvis va ser, continua sent, el gran mite del Rock, el Rei!, malgrat la gran qualitat de tants músics, conjunts i derivacions de la música popular d’aquells anys i de després. Quantes i quantes parelles van néixer als sons del Love me tender, als guateques i festes particulars.
Escric aquestes notes amb la seva veu de fons. Conservo un àlbum amb dos L.P., Elvis para los fans españoles, editat els anys setanta amb una selecció dels seus millors èxits: autèntica música clàssica (amb perdó).

Els Reis vénen... amb helicòpter!

Fa un grapat de dies que noto un gran moviment a les obres de l’anomenada, provisionalment, illa Central. Vull dir un moviment una mica nerviós. No és que no n’hi hagués de moviment, no. Des de fa uns mesos, passant per allà sempre s’ha vist algú que es movia i feia alguna cosa, sense que es pogués determinar ben bé què. Ara, però, des de fa dues o tres setmanes, sembla que l’amo de la cançó està a punt de treure el nas per les obres i en Peret, que vigilava mentre els altres feien el cigarro, ha fet el xiulet d’alerta.
Diuen que, en aquest cas, seran tres els amos i no un els que vindran: els Reis d’Orient!
Es veu que amb motiu de la capitalitat de la Cultura Catalana de l’any 2010, la nostra Badalona ha estat escollida per aquests il•lustres visitants per fer l’arribada oficial davant les càmeres de la televisió del país. Que Déu ens agafi confessats! Correm-hi tots!
Aquests és el motiu pel qual ara es treballa dia i nit a la gran esplanada, encara innominada, quan ja fa quatre anys que es van iniciar les obres per allargar una parada la línia del metro, una parada!
No és que ara, de cop i volta, hagin decidit acabar les obres. No, aquest no és el cas. Només s’està habilitant una part de la gran la plaça per fer-hi arribar l’helicòpter que ha de dur a Ses Majestats a la nostra ciutat. Ni camells, ni barca, els Reis vénen aquest any a Badalona amb helicòpter! Llàstima que no es decidissin a fer-ho amb metro, segur que tindríem l’ampliació de la línia inaugurada el dia de la seva arribada.
Els reis vénen, vénen de la muntanya, porten joguines per la canalla...!
.

És Nadal

És Nadal en el món.
Arreu, bons desitjos sens treva.

Taules plenes, somriures i petons;
llumets al pessebre...
I demà, què en restarà de tot plegat?

Enveges i odis, soledats i penes... 

Déu meu! Que no se'ns torni el cor de gebre!
.

Sóc monzonià

Sí, sóc monzonià, ho reconec, i no hi puc fer més. Vaig començar a entrar a l’univers d’en Quim Monzó fa una trentena anys llegint els articles que publicava al setmanari “el Món” i, des d’aleshores, estic enganxat.

Ahir vaig poder visitar l’exposició “Monzó” a Arts Santa Mònica, centre cultural situat a l’antic convent del final de les Rambles de Barcelona. No sé quins qualificatius utilitzar per recomanar-la perquè, després de la meva confessió, es pot pensar que estic massa influenciat i, per això, seria poc imparcial.

Particularment, la visita va ser una experiència impagable. Abans d’anar-hi, em preguntava com podia fer-se una exposició sobre un escriptor –a ell no li agrada aquesta paraula, prefereix dir que escriu–. Però, Monzó és molt més que el que escriu. Monzó és un pou de sorpreses, i l’exposició ho mostra fidelment.

La mostra fa un doble recorregut. Primer en el temps, des dels seus inicis com a dibuixant i guionista, passant per els seus llibres, viatges, col•laboracions a la premsa, la ràdio i la televisió… Per altra banda, un recorregut pel seu món, els seus costums, el seu entorn, els seus plaers. Tot en un muntatge molt ben escenificat.

Si algú decideix anar-hi, un consell, que ho faci amb temps. L’exposició no és un senzill aparador, és una immersió profunda. És imprescindible seure una estona i escoltar alguna de les seves intervencions al programa “Persones humanes” d’en Miki Moto i el discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt, on Monzó enllaça directament amb el grans: Joan Capri, Grouxo Marx… Però, hi ha molt més.

Tot i que l’exposició durarà fins al mes d’abril, cal anar-hi ara, pair-la a casa amb temps i tornar-la a veure, com si es tractés d’aquella copeta que es pren després d’un bon dinar. Bon profit!

.

Alerta!

Aquests dies cal que estiguem amb els ulls ben oberts. Com cada any per aquestes dates, s’ha detectat un augment d’homenets que, fins i tot a plena llum de dia, escalen per les façanes dels edificis amb intencions no massa clares.

És igual que es tracti de piseries molt altes o de cases d’una sola planta. Es veu que aquests individus –no se sap que ningú hagi vist mai cap dona- són molt experts en això d’enfilar-se. Generalment porten una escala de corda, i sembla que no els importa massa que la gent els vegi perquè, amb la seva vestimenta gairebé sempre d’un color vermell molt llampant, criden l’atenció molt fàcilment.
En alguns casos, fins i tot s’han vist cordades de tres individus. En aquest cas, no se sap ben bé perquè, mai vesteixen de vermell. Alguns deuen ser immigrants perquè, invariablement, sempre hi ha un negre a la colla.
Això doncs, ull viu. Procurem tenir ben tancades les finestres i balcons, no fos cas que, aprofitant l’avinentesa, se’ns colés a casa algun desaprensiu, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.
.

Vigílies nadalenques

Ahir vaig anar a Barcelona, a veure l’ambient nadalenc. És un dels meus ritus habituals d’aquestes festes que s’acosten, com ho són, també, fer el pessebre de casa i anar a veure els dels Amics del Pessebre, fer algunes compres necessàries, i altres no tant, per als àpats familiars i per als Reis, anar a la Missa del Gall, veure el concert d’Any Nou de la filarmònica de Viena –i gravar-lo–, etc. Ho sento, m’agrada seguir aquestes tradicions.

Deia que vaig anar a Barcelona, encara que més aviat hauria de dir que vaig anar a passejar per l’Eixample barceloní, concretament per la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia i carrers dels voltants. Allà, com és habitual, ens fan entrar pels ulls el Nadal a base de reclams publicitaris lluminosos de comerços i hotels. És un vessament lumínic cada vegada més barroc i exagerat, amb l’única pretensió de cridar l’atenció enmig del caos multicolor del qual forma part, és clar, la decoració pretesament nadalenca que hi afegeix l’ajuntament i les associacions de comerciants.

Amb el pas dels anys, aquestes decoracions lluminoses han anat canviant en dos sentits. Per una banda, s’han anat substituint les clàssiques bombetes de colors per aquestes tires de baix consum que permeten dibuixar formes més fàcilment. Per l’altra, s’han anat abandonant els símbols, no solament del Nadal cristià, sinó, fins i tot, qualsevol simbologia del Nadal més tradicional.

Certament, les il•luminacions de molts carrers principals em van apropar més a la “Feria de Abril” i als envelats estiuencs que a les festes de Nadal. A més, les temperatures tampoc hi ajuden gaire.

Insistiré, però. Tinc l’esperança que un proper tomb pel barri gòtic, més acollidor que el fred Eixample, em retorni l’enyorat esperit tradicional del Nadal. Veurem…
.

Petits detalls

És molt curiós comprovar la quantitat de detalls que ens passen desapercebuts quan anem pels carrers: una façana d’un carrer estret sense prou perspectiva per ser admirada, uns elements artístics d’uns edificis... tot allò que la rutina ens impedeix d’apreciar perquè sempre han estat allà. Sí, sempre han estat allà però no ens hi haviem fixat mai.

Aquesta és una qüestió molt personal. Hi ha gent curiosa a qui li agrada cercar nous punts d’interès enmig de la rutina dels llocs freqüentats. Altres, no tenen tan accentuat aquest sentit i no acostumen a mirar més enllà del que tenen davant del nas. En conec uns quants d’aquests darrers.

Tot això ho dic perquè, l’altre dia, seguint una proposta d’un llibre que m’havien regalat, vaig anar a seguir una ruta pels carrers de la Barcelona vella per descobrir algunes de les moltes plaques que hi ha a les façanes dels edificis. Aquestes plaques, que poden ser de marbre, de ceràmica, de bronze o de qualsevol material resistent a les inclemències del temps, acostumen a commemorar una efemèride, a senyalar el lloc de naixement d’algun personatge o altres esdeveniments que algú ha volgut fixar a la memòria col•lectiva. Un petit tresor de la ciutat que molt poca gent coneix.

Algunes són molt senzilles, quatre lletres senyalant el fet i prou. D’altres són més artístiques i n’hi ha que, fins i tot, esdevenen petites obres d’art d’algun autor conegut.

Moltes estan a la vista, d’altres resulten més difícils de trobar. N’hi ha de molt antigues, de modernes, de ben conservades, d’oblidades i tapades per altres elements...

Tot un món, aquest de les plaques.

.

En Jaume

Hi ha persones que en saben un munt d’algun tema concret. Generalment són aficionats que de petit van desvetllar el seu interès per un tema i l’han anat conreant durant tota la seva vida arribant a convertir-se en autèntics experts en la matèria.

No sé quins han estat els estudis d’en Jaume Sacasas, però sí que puc assegurar que en qüestions d’astronomia és un autèntic catedràtic.

Ja fa molts anys que conec en Jaume una mica per sobre. Coincidim en alguna ballada de sardanes i poca cosa més. Potser, més que de la persona, sabia de la seva feina des de que, acabades les obres del Museu, es va encarregar de la Secció d’Astronomia i Meteorologia i va dirigir l’observatori que s’acabava d’instal•lar al terrat del nou edifici. Era l’any 1965, d’això ja fa temps. Les dificultats per portar endavant aquesta secció, que es va tancar 15 anys després, les explica el propi Jaume en un article publicat al número 16 de la revista “Carrer dels Arbres” (Museu de Badalona. Desembre 2005).

En Jaume, però, mai no para: escriu llibres i articles per a revistes especialitzades, participa en col•loquis i xerrades, assessora, fa viatges relacionats amb el seu tema... és membre de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell i un bon aficionat a la fotografia.

L’altre dia vaig assistir a una conferència seva: “De la tauleta d’argila a la Viquipèdia. 5.500 anys de difusió de l’Astronomia”. Era un complement de l’exposició de llibres de la seva col•lecció privada que aquests dies es pot visitar a la Biblioteca can Casacuberta, com un dels actes de la 14ª Setmana de la Ciència.
La mostra és sorprenent per la qualitat del material exposat. Aplega una part dels llibres que en Sacasas ha anat reunint sobre astronomia, la seva especialitat, i alguns que tracten temes relacionats amb aquesta ciència. Hi ha edicions facsímils de llibres antics, altres que són originals del segle XIX, planetaris, etc.
Pel que fa a la conferència, com sempre, en Jaume va deixar en evidència que és un enamorat del tema i que sap contagiar el seu entusiasme tothom qui l’escolta. Ah! i que és un pou de ciència.
I, com és habitual en ell, va reivindicar la consideració de les ciències com una més de les arts de la humanitat, i que deixi de ser la gran oblidada.
 *Buscava una fotografia seva per acompanyar aquesta nota, però només n’he trobat una que em va fer ell a mi durant el dinar del darrer Aplec de la Sardana de Badalona i, és clar, aquesta no val. A la que adjunto, tot i que la imatge no és massa bona perquè està molt ampliada, encara es pot veure a la dreta de la terrassa del museu el cubícul on hi havia hagut l'observatori. 
.

¿Decía usted?

Aquest matí he entrat a xafardejar, cosa gens habitual en mi, en un centre comercial de Montigalà dedicat exclusivament a la joguina. Aviat he observat que tots els rètols estaven escrits en castellà, a excepció d'algun rètol oficial, suposo que per complir alguna normativa. Picat per la curiositat, he intentat trobar alguna capsa de joguina que estigués en català, res. Potser no he dedicat el temps necessari perquè hi havia centenars de joguines de tota mena i marca.  Dic mentida, en un racó hi havia tres capses del Monopoly "català", al costat de desenes del mateix joc retolades en la llengua de Cervantes. Es veu que aquest món dedicat als més petits no fa cap concessió a la nostra llengua. Ja sé que aquesta botiga, com a multinacional que és, no pot ser cap exemple de col·laboració amb la política de la Generalitat sobre la llengua i que hi ha algun comerç dedicat als infants amb algun material en català, però cal espigolar molt i molt.

Es veu que els nostres infants no tenen dret a jugar en català. Passa el mateix que amb el cinema. Per què coi a les sales del Màgic no projecten mai cap pel·lícula en català de les poquíssimes que es doblen i només ofereixen la versió en castellà?

Raons comercials, és clar! Què li haig d'anar a explicar ara jo a l'amo del cinema o al president del consell d'administració de la gran superfície sobre la sensibilitat lingüística dels catalans. Ells em parlaran de números, lògic.

Ara, la culpa de l'emprenyamenta és ben bé meva. Qui em mana entrar a xafardejar on no em criden?

.

Per terres de llevant

He estat uns dies fora. Ja feia temps que volia conèixer unes comarques de la zona llevantina (País Valencià, Regne de València o Comunitat Valenciana, segons el punt de vista de cadascú) que m’havien despertat un cert interès per un parell de raons: el paisatge i la seva història. Em refereixo a la Safor i les Marines (Alta i Baixa), la primera al sud de la província de València i les altres dues ja en terres d’Alacant.

Pel que fa al paisatge, realment aquella és una zona privilegiada. Per una part la costa, amb nombroses platges i altres racons més abruptes amb muntanyes que s’endinsen en el mar, com ara els caps de Sant Antoni i de la Nau, els parcs naturals del Montgó i del penyal d’Ifac... Però el que resulta encara més interessant és penetrar a les seves valls. Encaixonades entre muntanyes properes als mil metres, tot i la seva proximitat a la costa, moltes d’elles encara guarden el segell dels antics pobladors que les van convertir en autèntics vergers: els moriscs.

La seva història, que va culminar amb l'expulsió definitiva a començaments del segle XVII, la de la casa ducal de Gandia, amb els omnipresents Borja, la dels monestirs de Santa Maria de la Valldigna i de Sant Jeroni de Cotalba, precedent del nostre de la Murtra, entre altres punts de gran interès, van justificar plenament les expectatives prèvies al viatge.

I una constatació: qui diu que el valencià-català està en perill per aquelles terres? Ja voldríem que la nostra llengua tingués la mateixa presència en molts llocs de casa nostra.

Tot plegat, amanit amb passejades pel mig dels camps de tarongers, una autèntica delícia per als sentits.
.

Don Joan

Joan, ja sé que, com tu mateix vas dir al començar la xerrada de diumenge a la Sargantana, amb el Tenòrio només hi tens en comú el nom. Però tu ens conquistes amb altres armes. Ja veurem que tal sortiran les representacions del Don Juan Tenorio que ens oferiran el proper cap de setmana el grup d’actors amateurs de les diferents entitats badalonines, però, el cert és que els vas posar el llistó molt alt.

Només tu -qui si no?- podia deixar-nos amb la mel als llavis mentre arriba el dia de la representació. La teva detallada exposició sobre l’obra de Zorrilla, amb comentaris sobre la personalitat de l’autor i la seva relació amb Badalona, demostren que la coneixes a fons, en gaudeixes i ho saps encomanar als altres.

De totes maneres, no ho dubto, el millor Tenòrio de la temporada ja l’hem pogut veure a la Sargantana. Gràcies, Joan, per la vetllada.
.

Dilema

Diumenge, 18 de novembre. Consulto la meva agenda:

-Matí, a les vuit: caminada popular per la Serra de Marina. Organitza l’associació Festa Nacional dels Països Catalans. Sortida: aparcaments de can Ruti.

-A la mateixa hora: Marxa per la Pau - Ciutat de Badalona. Per la serra de Marina. Organitza Penya Fondistes Badalona. Sortida: pistes de can Ferrater.

-A les dotze: partit de futbol de Segona B. Estadi de l’avinguda de Navarra. C.F. Badalona-Sporting Maonès.

-A un quart d’una: partit de bàsquet de la Lliga ACB. Pavelló Olímpic. DKW Joventut - Estudiantes de Madrid.

-A dos quars d’una: Inauguració de l’exposició “11 del grup”. Museu Municipal. Organitza el Grup de Belles Arts en el seu 60è aniversari.

Tenint en compte que a l’agenda només hi anoto els actes als que realment vull anar i que, a més, sóc soci del Badalona, de la Penya i de Belles Arts, on diríeu que vaig anar finalment?

S’admeten comentaris…
.