Els Sants Innocents

El temps, implacable, es va engolint les poques tradicions que ens queden de manera que, cada vegada més, el nostre petit món es va pintant d’un color gris, uniforme i impersonal, que ja no diu res a la gran majoria. Potser no tant en els pobles, però, això és evident a les poblacions més grans.
Una d’aquestes tradicions que ha anat de capa caiguda és la del dia dels Innocents. A més d’anar quedant en l’oblit l’origen cristià d’aquesta festa, també la seva vessant popular de juguesca s’ha reduït a la mínima expressió i, actualment, són poquíssims els qui la tenen en compte.
Ja no se sent parlar d’aquelles bromes, algunes fins i tot pesades, que es gastava la gent. Tampoc els més petits corren pels carrers enganxant “llufes”, ninots de paper o llavors amb punxetes que s’arrapaven a la roba i que es treien d’unes plantes espinoses que creixien pels descampats.
La mateixa premsa, que, tal dia com avui, acostumava a inserir alguna notícia grotesca entre les notícies reals, sembla que majoritàriament ha deixat de fer-ho. També la nostra televisió ha deixat de jugar a aquest joc.
No només anem perdent totes aquestes petites coses sinó que, poc a poc, gairebé de manera imperceptible, les anem substituint per nous costums importats d’altres llocs que ens van convertint en allò que deia, en una massa gris sense cap mena de personalitat pròpia. Què hi farem, el món sembla que va cap aquí.

El compliment d'un desig

Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’una de les millors sensacions musicals de la meva vida: participar en una cantada coral amb orquestra.
La gent de la meva generació, l’immensa majoria, no tenim estudis musicals. No sé llegir les partitures que, com a molt, només em serveixen de referència per reforçar l’ oïda i la memòria, les meves armes per defensar-me en aquest terreny. Tampoc la meva veu és poderosa, però penso que bastant afinada. He cantat a la desapareguda coral Gavina, dels carmelites, i en alguna formació esporàdica per a alguna actuació determinada. Però mai havia gosat aspirar a més. Això sí, sempre havia envejat els cantaires de les grans formacions i la seva oportunitat d’intervenir en concerts amb orquestres.
Tot i que ja havia intervingut amb la Gavina, juntament amb altres corals de Badalona, i la banda simfònica de Badalona, amb la direcció del mestre Manel Barea, en la interpretació de l’Obertura 1812, de Txaikovski, i en la gravació de l’himne del Centenari del C. F. Badalona, el meu ego no estava del tot satisfet.
Per l’octubre em va arribar un correu de l’Orfeó en el qual demanaven cantaires per reforçar la coral en algunes cantades puntuals. M’ho vaig pensar i, com que el compromís era molt concret, em vaig decidir. Com jo, la idea ha agradat a un bon nombre de persones, algunes amb una bona formació musical, que representen un bon suport de cara a actuacions ben ambicioses.
Amb la cantada d’ahir, finalment puc dir que he fet realitat el meu somni. Va ser l’estrena de “Vila encantada”, cantata per a cor i orquestra, del compositor i director Óscar Peñarroya, interpretada per l’Orfeó Badaloní i l’Orquestra Joves Músics del Vallès. El públic assistent, que omplia l’església de Santa Maria, va poder gaudir de l’estrena d’una obra de gran qualitat i modernitat, amb passatges en els quals els cantaires i l’orquestra tenen moltes opcions de lluïment de conjunt.
Felicitats Óscar i felicitats Orfeó Badaloní, per l’èxit d’ahir.

La Teresa

La Teresa ha posat paradeta als “frares”. No és la primera vegada que exposa el seu treball de vidre pintat per ella mateixa. En alguna altra ocasió ja ha fet de firaire. La Teresa és una formigueta que treballa i treballa, que escriu a raig de ploma, que té un carisma que se’n diu alegria contagiosa.
Aquesta vegada la Teresa, que té un cor que li vessa, donarà una bona part dels beneficis de la venda del seu treball a la gent de Quart Món de la Comunitat dels Carmelites. La Teresa és així. Sempre demanant… pels altres.
Ens fan falta moltes Tereses!

D'arbres i gavines

Badalona s’ha convertit darrerament en focus de notícies. Al menys per La Vanguardia on, els darrers dies, la ciutat ocupa espais prou remarcables. No sé, però, si passa el mateix en altres mitjans. La morbositat que suposa veure el nou equip municipal desenvolupant, o no, el seu programa és motiu d’un seguiment de la ciutat molt més remarcable que el que va tenir durant la llarga etapa del govern anterior.

També els ciutadans estem a la que salta. Fins a cert punt és ben normal. Acostumats a l’anterior etapa dominada, sobretot darrerament, per una manera de fer grisa i per inèrcia, qualsevol canvi és ràpidament comentat i analitzat per la gent, ja sigui “pro o anti” Albiol. Ja sabem que majoritàriament anti al meu barri del Centre. La darrera, és clar, les il•luminacions nadalenques dels carrers, especialment l’ornamentació de la plaça de la Vila.

Pel que fa a la aquesta última, des de l’encesa de divendres els comentaris de tota mena han corregut d’una banda a l’altra. N’hi ha per a tots els gustos: que si és una “horterada”, que què se n’ha fet del pessebre?, que a l’arbre de color blau PP només li falten unes gavines... La meva opinió? Tot això i una mica més.

He llegit que l’idea és donar molta més vistositat i color per atraure visitants a les zones comercials que deu ser el que més interessa. Molt bé, si aquesta és l’idea del Nadal dels nou responsables municipals, la veritat, no hi hem guanyat res. Que lluny van quedant les referències d’aquells Nadals de la tradició cristiana... Algú m’ha dit que hi haurà pessebre a la plaça de la Vila. Resto a l’expectativa.

M’ha sortit tot molt dispers, no sé si m’explico.

Classificació LLiga de Bàsquet

18 FIATC JOVENTUT                                     

17 OBRADOIRO CAB                                   
16 UCAM MURCIA                                             
15 GRAN CANARIA 2014                              
14 LAGUN ARO GBC                                      
13 B. DE RUEDA VALLADOLID                
12 CAI ZARAGOZA                                         
11 ASEFA ESTUDIANTES                                 
10 BALONCESTO FUENLABRADA            
9 GESCRAP BIZKAIA                                     
8 ASSIGNIA MANRESA                                     
7 VALENCIA BASKET                                    

6 CAJASOL BANCA CíVICA                               

5 LUCENTUM ALICANTE                            

4 CAJA LABORAL                                              

3 UNICAJA                                                           

2 REAL MADRID                                                

1 F.C. BARCELONA                                            

Què dius que què? Que estic mirant el diari al revés? Va, home, va, no m'esguerris la festa!

Veus? Ja m'has donat el dia...

Qui se'n recorda?:

QUAN EREM ELS MILLORS

Un pop en un garatge

Avui he fet “giri” autèntic: he anat a visitar la Sagrada Família com un turista més i m’he sentit una mica fora de casa. M’explicaré. Resulta que tinc uns cosins de França que han vingut aquí a passar uns dies. Vénen regularment, però no havien visitat el temple d’en Gaudí des dels anys seixanta, quan tot just es podia contemplar la façana del Naixement i pujar, a peu, a les torres. Fa un any, és clar!, van veure per televisió tot el rebombori de la visita del papa i el primer que m’han insinuat al arribar és que els agradaria tornar a veure el temple d’en Gaudí. Normal, no?
La Sagrada Família l’he visitat, darrerament, en dues ocasions. L’última vegada va ser uns mesos abans de la inauguració oficial, gràcies al programa “Quedem?” que organitza l’Òmnium de Badalona. Va ser una grata experiència ja que ens va acompanyar una noia de Badalona de l’oficina tècnica de les obres del temple, la qual ens va explicar totes les interioritats i anècdotes del procés de la construcció. Un parell d’anys abans, i en ocasió de la col•locació de la figura de santa Teresa a l’exterior, ja l’havia visitat. En aquella ocasió ens va guiar el propi arquitecte en cap, el senyor Jordi Bonet.
Ara, però, la visita ha tingut un caire diferent. Sort que comprant les entrades per Internet m’he estalviat de fer la llarga cua per accedir a les taquilles. Un cop a dins, tota l’estona em estat envoltats per una immensa gernació de turistes, uns amb guies de llengües ben diverses, altres amb aquell aparell d’autoguia tan antipàtic. M’he sentit una mica com un pop en un garatge, com s’acostuma a dir. El català no l’he sentit pràcticament en tota l’estona, i un parell de vegades que m’he adreçat a uns dels informadors del temple en català m’han contestat, molt amablement, això sí, en un correcte castellà de Sudamèrica. També els vigilants, tot i que un m’ha contestat en català quan l’he preguntat si la cripta era oberta, quan es dirigien als turistes que entraven a l’església amb la gorra els deien “sombrero no, por favor”; és que els japonesos o russos, posem pel cas, entenen millor el castellà que el català?
És per aquestes petites escletxes que anem perdent la nostra identitat.

Quatre ratlles

Tinc el temps just per escriure quatre ratlles. El rellotge no dóna per a més. Tot just acabo d’arribar de la placidesa del “camiño de Santiago”, on el temps no compta i l’esperit domina a la paraula, i ja haig d’empaquetar altra vegada quatre peces de roba per anar a passar un llarg cap de setmana de convivència amb els amics, donant, novament, pas a la paraula. Ja està, quatre ratlles.

Inconsciència

Hi ha molta gent que fa les coses sense pensar. I si es tracta d’una persona que, per la seva feina, ha de ser model de comportament ciutadà l'acció pot generar, com a mínim, sorpresa si la veiem fent alguna acció impulsiva incorrecte. És el cas d’un parell de guàrdies municipals de Badalona.
L’altre dia, davant de l’Ajuntament, on els cotxes circulen per un carril delimitat per unes pilones i els vianants han d’esperar que el semàfor els doni pas per creuar-lo, els dos agents anaven parlant entre ells mentre es dirigien al carrer de Sant Anastasi des de la plaça de la Vila. Sense ni mirar els cotxes que passaven, perquè tenien el pas obert, van fer un senyal mecànic amb les mans per aturar-los (tot i que el semàfor que tenien al davant marcava clarament el color vermell) i, sense deixar d’enraonar, van creuar el pas.
Va ser una acció clarament inconscient però, a la vegada, temerària perquè automàticament una senyora amb un cotxet i unes persones grans també van travessar la calçada, sense adonar-se que els cotxes que havien parat sobtadament intentaven seguir la seva marxa.
Els municipals ni ho van veure, van continuar parlant fins arribar al cotxe patrulla que tenien aparcat (correctament?) davant del Círcol i van marxar, això sí, quan es va posar el verd.

Josep M. de Sagarra

Josep M. de Sagarra, sobretot en la postguerra, no va ser un sant de la devoció dels sectors d’esquerres d’aquest país. Lamentablement, les etiquetes, com la maledicència, marquen les persones com si fos amb un ferro roent. Un cop aplicades són molt difícils d’esborrar i passen per damunt de qualsevol consideració, per més falses i irresponsables que siguin. Així, la realitat queda desdibuixada i anatemitzada.
Diuen que Sagarra, com Josep Pla, va cometre el “pecat” de no alinear-se clarament amb la resistència progressista contra el franquisme.
En canvi, no se li té en compte la seva important feina de "resistència literària" a favor del català en uns temps que l'obligaven a nadar contra corrent.
El cas és que aquest any, que en fa cinquanta de la mort de l’escriptor, sembla que una vegada més la indiferència planarà sobre la seva obra, la qual toca tots els gèneres literaris. Pel que fa al teatre, només el Teatre Lliure ha programat un espectacle seu: Vida privada. Ni el Nacional de Catalunya ni el Romea, on estrenà la major part de la seva producció escènica, contemplen aquesta possibilitat.
Inexcusable, des del punt de vista dels aficionats, tot i que sempre ens queda el consol de poder rellegir alguna obra de la seva vasta producció.

La bandera

Si els dies després de partit, a la cistelleria del carrer d’en Cueta, no hi ha al balcó la bandera del Barça, mal senyal pels culés!
Des de fa unes temporades, en Joan, que segueix la tradició familiar de la cistelleria, vol mostrar a tothom la seva satisfacció cada vegada que l’equip blaugrana guanya un partit de futbol. Llavors, no són pocs els qui obren les ventalles de la botiga per felicitar-lo pel darrer resultat. Contràriament, si no hi ha bandera, és que no hi ha hagut victòria. Els empats, em diu en Joan, encara que en alguns casos es puguin celebrar, no mereixen tal honor.
Tot i que pràcticament és impossible no assabentar-se del resultat dels partits que juga el Barça (ja se’n cuida el coet del veí del carrer del Carme d’avisar-nos de les victòries, o la tele, que ho té com una primícia en les seves programacions), la bandera d’en Joan fa aquest servei a la societat i es desplega puntualment, quan cal, per congratular-se dels triomfs del seu equip.
Ara, però, li ha sortit un competidor. Un altre veí del mateix carrer també ha plantificat la bandera culé en el seu balcó situat uns vint metres més avall. Es veu que se li ha encomanat la “banderitis”. Cap problema, em diu el cisteller quan li ho comento, aquesta nova bandera és muda, no parla: sempre està posada al balcó, guanyi qui guanyi, i és clar, no ens diu res!
Em deixa tranquil en Joan, perquè podré continuar confiant en l’ensenya del seu balcó, ja que l’altra dia anava desorientat, amb una desplegada i l’altra absent, i em va costar dormir sense saber el resultat del partit d’aquella nit.

Nota.
Han pasat uns dies. Sembla que el nou abanderat ha rectificat i, com fa el cisteller, només treu la bandera quan guanya el Barça. No sé si ha llegit aquest escrit, que no ho crec, ho ha fet cas de les sàbies paraules de l'amic Joan. El cas és que la seva bandera ja "parla".

Encara Menorca...

Doncs, Menorca no ha hagut d’esperar gaire perquè, contràriament al que tenia previst, avui dilluns encara sóc a l’illa.
Resulta que, fa un parell de mesos, vaig agafar els passatges per Internet. Tenia pensat tornar el dilluns, avui, però es veu que ha començat l’horari de temporada baixa i el vaixell només surt en dies alterns. Al contractar el bitllet ja me’n vaig adonar d’aquest fet i el vaig haver de comprar pel dimarts. Però, en el meu magí hi va quedar gravat que les vacances acabaven el dilluns. I ja no hi vaig pensar més.

Aquest matí, maletes al cotxe i cap a Maó. Al port, a la zona d’embarcament, ningú... i a l’estació marítima, ni un vaixell. Vaja, sí, un que anava a Itàlia... Deu ser d’hora... I tant d’hora, m’aclaren a la taquilla, vint-i-quatre hores!
Però, sempre cal cercar la part positiva: un dia més de vacances!

Menorca

Surt el sol de darrera els pins i només se sent el remor somort de les onades suaus que,  en aquesta hora primerenca, venen a morir a la cala que s’obre, com tantes altres, com una clivella en la rugosa en costa menorquina.

És diumenge. Demà caldrà tancar aquest cicle de mar, sol i cel. Restaran dins meu, durant un temps, el blau, el verd i el blanc que he volgut arrabassar d’aquest paisatge que, a voltes, em crec meu, que ho és. Les hores, els dies, han passat lentes, però inexorables, i ja no tenen retorn.
Quedaran enrere, parets seques, figueres de moro, camins pedregosos i sargantanes. També, aigües de color maragda, platges encara vives i la parla musicada d’aquestes gents.
Menorca m’esperarà, una vegada més.

Foc a Montserrat

S’acompleixen 25 anys del gran incendi que va arrasar la muntanya de Montserrat l’agost de 1986. En realitat, van ser sis els incendis que es van cebar amb la muntanya i els seus voltants, entre el 7 i el 21 d’agost. Es diu que Montserrat va cremar en un 60% segons els càlculs més optimistes. La imatge d’un monjo retirant d’imatge de la Mare de Déu de la cova, davant la proximitat de les flames, va donar la volta al món.
Tinc molt presents aquests fets perquè, amb la família, ho vàrem viure en primera persona. Aquells anys acostumàvem a passar uns dies a les cel·les del monestir. De dia aprofitàvem per fer excursions per la muntanya. Cap al tard, després de vespres, el recinte montserratí es buidava de visitants i es transformava en una petita colònia d’estiueig on hi regnava la convivència entre els estadants i la fresca del capvespre.
Del primer incendi, que va començar a la Calcina, en vam tenir coneixement des del mateix moment que es va iniciar. Casualment, aquella tarda havíem anat a berenar a Santa Cecília. Abans, havíem baixat en direcció a la Calcina per visitar el lloc que es coneix com les Coves de Santa Cecília, un laberint rocós que donava molt de joc quan sortíem amb els petits.
Quan tornàvem a pujar cap a l’antic monestir de les benetes, mirant enrere, vam veure una petita columna de fum que sortia allà baix, a poc més d’un quilòmetre de distància. Aviat ens vàrem adonar que allò era el començament d’un incendi. Quan arribàrem a dalt a la carretera de can Massana la columna ja havia crescut. Ràpidament, sense berenar, vam tornar cap les cel·les seguint la carretera i comentant-ho a tothom que trobàvem al pas. Al monestir ja havia arribat el senyal d’alarma i començaven els moviments dels bombers.
Val a dir que, aleshores, a Montserrat hi havia un servei de bombers permanent amb un vehicle i un grup de voluntaris, alguns d’ells monjos del monestir, experts coneixedors de la muntanya.
Aquest primer incendi es va poder controlar aviat. El segons i successius, però ja van ser més violents. Ja havia tornat a Badalona, amb els meus, quan me’n vaig assabentar. A Montserrat hi quedava una bona part de familiars i amics que van viure aquelles diades, com tothom, amb temor i molta angoixa, fins que van poder sortir sense perill. Al cap d’uns dies hi van poder tornar, però amb una gran pena per l’espectacle que oferia el paisatge.
Algú va dir: “Es necessitaran ben bé tres dècades perquè la muntanya recuperi el seu aspecte habitual”. Avui, un quart de segle després, Montserrat s’ha recuperat, però no és difícil, recorrent els seus camins, trobar encara restes d’aquella gran catàstrofe.

Estació de França

Amb una certa nostàlgia, l’altre dia per anar a Barcelona vaig decidir fer-ho amb el tren aprofitant que, durant el mes d’agost, la línea de la costa de rodalies ha modificat el seu recorregut a causa d’unes obres i acaba a l’estació de França.
La possibilitat de tornar amb tren a l’antiga estació ha estat una experiència molt agradable que m’ha retornat a aquells anys, una mica llunyans, quan rodalies, aleshores “cercanias”, hi tenia el seu final. D’aquí sortien els trens de rodalies de la costa i els de l’interior. Els primers resseguien tots els poblets costaners fins Mataró o fins a Massanet, on “empalmaven” amb la línia de l’interior que, via Granollers, seguia cap a Girona i Port Bou. La circulació de rodalies, però, amb el temps va anar creixent i es va fer necessari situar els trens a fora de la gran marquesina de l’antiga estació.
Eren freqüents les corregudes de la gent per la plaça Palau per agafar els trens, que no tenien la freqüència dels actuals i molts eren directes fins a Mataró i no paraven a Badalona. També, eren molt significatives les arribades: una corrua de gent enfilant cap a la parada del metro de Correus, sobretot a les hores d’anar a la feina.
L’estació de França acollia, també, línies de gran recorregut. De fet, va ser la porta d’entrada d’una gran part de la gent vinguda d’altres terres de la península a l’onada migratòria dels anys seixanta.
En aquells anys, era possible anar a acomiadar o a rebre algú a la mateixa andana on hi havia el tren. Això també es podia fer al port, quan els vaixells de les illes no eren tan inaccessibles com ara als acompanyants dels viatgers. I a l’aeroport, tot i que només es podia fer des d’una terrassa que s’obria a les pistes on es veien els avions.
Però, d’això, ja fa molt de temps...

Abbey Road

La música dels Beatles va sonar ahir amb força a la Rambla de Badalona després dels focs artificials habituals de la nostra Festa Major d’agost. I a més, va sonar en directe, gràcies a la magnífica actuació del grup Abbey Road, “alter ego” dels Beatles. Per aconseguir la màxima identificació amb els músics de Liverpool, a part de la indumentària i les perruques, la gent de Abbey Road utilitzen instruments similars als d’aquella època dels que extreuen un so absolutament fidel al que tots tenim gravat en el nostre imaginari musical. Així, ahir van aconseguir transportar pel túnel del temps a la dècada dels seixanta el nombrós públic badaloní que, en un principi fred, va acabar entregant-se a la banda, la qual mostrà la seva gran capacitat identificativa i exhibí un amplíssim repertori que comprenia gran part de la discografia “beatleniana”.
No tenia ni idea que existia aquest grup. És més, furgant a la xarxa m’assabento que això d’imitar als Beatles no és res estrany i que hi ha multitud de bandes en el món que ho fan, amb més o menys encert. Llegeixo que Abbey Road és el millor grup clònic dels Beatles de l’estat espanyol, i el cinquè millor grup del món, havent ofert més de 600 concerts en tres continents. El gran mèrit d’ Abbey Road és la fidelitat i rigor amb que presenten el seu espectacle que ells mateixos titulen “Homenatge als Beatles”.
Abbey Road és el nom del carrer dels estudis on els Beatles van gravar la majoria dels seus discs. Precisament un d’aquests àlbums va prendre el nom d’aquest carrer de Londres i estava il·lustrat amb una fotografia dels quatre músics creuant la via per un pas zebra.
El d’ahir va ser un concert que agradà tothom. A la Rambla hi havia gent de totes les edats, joves i grans. Els darrers aviat ens vam entregar, en aquest viatge en el temps, perquè havíem mamat molt de “Beatles” a la nostra joventut, i els primers (vaig veure que molts d’ells coneixien les lletres de les cançons), perquè la música dels “escarabats” anglesos és un referent de la música moderna i una de les bases de tots els corrents musicals actuals.