Indignats

Feia temps que es veia a venir i no entenc perquè ha trigat tan a produir-se la reacció de la gent jove, i d’altres persones ja no tan joves, manifestant el seu rebuig contra el sistema polític i econòmic que s’han trobat quan han arribat a l’edat de desenvolupar la seva pròpia vida.
I és que s’ha de ser molt obtús per no voler veure la gran quantitat de barreres darrera les quals s’ha atrinxerat i apoltronat la societat del benestar i, egoistament, no vol saber res de les noves generacions que van emergent i van quedant bandejades dels privilegis que tenim ben agafats i ens costa tant de compartir.
He llegit el manifest dels anomenats “indignats” i, tot i que no estic massa d’acord amb alguns dels seus punts, en signaria d’altres realment innovadors. Es culpa als polítics i al sistema econòmic i ben segur que, si ho analitzem bé, no van gaire errats. Però no només se’ls pot culpabilitzar a ells que, al cap i a la fi, són el reflex de tots nosaltres. En un món en el que priva el guany i l’egoisme s’ha anat derivant cap a una societat insolidària, tancada en ella mateixa que només es creu receptora de drets, però que no vol saber res dels seus deures.
“Alguna cosa està podrida a Dinamarca”, escrivia Shakespeare al seu Hamlet, i alguna cosa, o moltes, estan podrides en el nostre món occidental. La crisi ha servit d’encebador per fer explotar allò que s’endevinava que es produiria però que, com l’estruç quan es veu en perill, molts s’entossudeixen encara en no voler veure.
“Que si són pocs, que no aniran enlloc, que quina mena de joves són aquests...” I tantes altres que n’he sentit. Però la llavor ja està posada i el temps corre a favor d’ells. No tenen pressa. Les tessis de les mogudes de finals dels seixanta no es van imposar totalment, però la seva ombra ha acompanyat totes les decissions posteriors.

Per què?

Per què a Badalona s’han entossudit en anomenar Festes de Maig a les Festes de Sant Anastasi? Què passaria si a Pamplona canviessin el nom de les Fiestas de San Fermín pel de Fiestas del Siete de Julio, o a Barcelona canviessin la Mercè per Festes de Setembre?

Per què una colla d’ignorants, avarats per un conegut polític d’alçada, va intentar rebentar l’acte del pregó de les Festes de Sant Anastasi, enganyats amb la promesa de que ell sí que els faria el col·legi que demanaven?

Per què els actes que es fan a la plaça de la Vila després del pregó  (ball de l’Àliga, ball del Miquelets,  Ball a Plaça...) els fan a peu pla i no damunt d'una tarima,  de manera que ho pogués veure tota la gent de la plaça i no només els de primera fila?

Per què, cada any, posen tant fort el volum dels altaveus els músics del concert que tanca la vetllada?

Per què hi ha persones tan intransigents i que no tenen espera,  com aquell home que rondinava perquè no podia travessar un carrer quan passaven els ciclistes del Badabici i es va posar al mig amb el perill evident de fer-se mal o provocar una caiguda de grans i petits?

Per què sempre hi ha qui no troba res ben fet, segons he pogut sentir en tants comentaris sobre si el nou parc Pompeu Fabra durarà dos dies, que si s’emportaran les plantes, que d’on treuran l’aigua per regar...?

Per què s’ha programat l’actuació dels Manel com un acte de les festes si es fa en un recinte de capacitat limitada amb pagament d’entrada? A més, tothom sap que aquest grup té una gran capacitat de convocatòria i molts, moltíssims, seguidors es quedaran sense l’actuació “estrella” de les festes perquè les localitats es van esgotar tan aviat com van sortir a la venda.  M’agradaria veure qui té entrades, i no vull pensar malament!

Per què...?

Arròs, col i fesols

L’altre dia, a l’Ampolla, vaig menjar arròs, col i fesols, un plat típic de les Terres de l’Ebre que ens va cuinar l’àvia Cinta a la manera tradicional, tal com ella l’havia vist fer a casa seva. Els preparatius ja feien preveure com seria el dinar: tots els ingredients ben “pelaets “ a mà, el pernil “retallaet”,tot cuit a foc lent...
L’arròs, col i fesols s’acostumava servir a l’hivern com a plat únic perquè és molt consistent. Els productes són els propis de la zona, tot i que la recepta, com qualsevol altra d’aquesta mena, admet moltes variacions, (pernil, botifarra, pollastre...) però la base ve especificada pel nom del plat.
La veritat és que és un plat que omple, però, com que cada dia no es té l’oportunitat de menjar-lo “in situ”, no vaig poder evitar caure en la temptació de posar-me’n una mica més.

Andreu Solsona

Ahir vaig anar al Círcol Catòlic. Feia molt de temps que no hi anava a veure cap espectacle. Aquesta vegada m’hi ha portat l’actuació desinteressada de l’Andreu Solsona a favor de la campanya de l’entitat “Renovem el teló”. Fins ara no m’havia interessat per aquest bloc d’espectacles que ja fa un temps que s’ofereixen per ajudar a reflotar una mica l’economia de l’entitat del carrer de Sant Anastasi. Em semblava més una cosa dels socis, però ahir vaig poder comprovar que hi va gent ben diversa.
Volia veure l’Andreu Solsona perquè, tot i que el conec des de fa molts anys, mai l’havia vist dalt de l’escenari . Quan a finals dels seixanta vaig veure una representació dels Joglars en aquest mateix local, crec que es tractava de “El diari”, ell ja hi actuava però no recordo haver-m’hi fixat especialment. Va ser posteriorment quan, amb motiu de l’afer que va portar a alguns membres de la companyia davant un Consell de Guerra, entre els quals l’Andreu, que vaig saber-ne més coses.
Ahir l’Andreu ens va obsequiar amb una actuació personal, una lliçó magistral i una interpretació d’un conte de Txejov. Una vetllada per recordar per a tots aquells que vam anar anit a la vella sala del Círcol. Gràcies, Andreu.

Gent d'empenta

Una vegada més m’ha quedat clar que les coses només funcionen si hi ha algú amb l’empenta necessària per canviar el conegut “s’hauria de fer” per l’efectiu “fem!”.
Ara fa vint-i-cinc anys de la represa de la mil·lenària processó del silenci de Badalona. La processó, tal com l’entenien a finals de la dècada dels seixanta, havia entrat en crisi i es va anar esllanguint fins a desaparèixer a principis dels setanta.
En Joan Rosàs, el nostre historiador de butxaca que aquest dilluns va obrir els actes de la Setmana Santa, ens va explicar el procés de represa, després d'un parèntesi de tretze anys, basat en la insistència d’uns pocs que van ser capaços de moure la gran roda de persones que van acollir el nou projecte de processó, el qual suposava una ruptura respecte a la renascuda en la postguerra, amb tot el que això havia representat. Un projecte ben refrescat amb els aires nous que l’Església havia rebut del concili Vaticà II, però que també volia enllaçar amb allò de positiu que pogués tenir la processó tradicional. I aquella idea de nova processó, gràcies a la ferma voluntat d’uns pocs, ha resultat la processó del silenci d’avui.
Tanmateix, la processó no surt sola. Deia que les coses funcionen quan al darrera hi ha gent amb les idees clares i ahir ho vaig comprovar personalment. M’havia arribat un correu demanant col·laboradors per participar en la interpretació del cant de La Passió a l’inici de la processó. El cas és que em vaig sentir cridat i vaig anar a l’assaig. Des de dins vaig poder veure tot aquest treball que comentava. Gent decidida, amb les idees clares i amb una dedicació generosa. Evidentment, és així com aquesta i altres coses funcionen.

Pobra Penya

Aquest és el sentiment que m’ha quedat aquesta setmana després d’assistir al partit d’ahir al Pavelló Olímpic.
L’espectacle d’impotència que va donar l’equip reflexa fidelment el moment real que està vivint el club de bàsquet senyera de la ciutat. Esportivament, la Penya ha pres el camí que pot portar a deixar de ser aquell referent que tenien tants i tants infants i joves, no solament de Badalona sinó de tot Catalunya i de més enllà.
Què ha passat perquè el Joventut en poc temps hagi passat de ser un dels punters de les competicions de bàsquet a una caricatura d’equip, sense idees i sense capacitat de reacció?
Jo crec que hi ha dos problemes, i els dos són de caire econòmic. Avui l’esport professional es regeix per la capacitat de generar ingressos i per això cal disposar de suports i inversions molt elevats.
Primer problema: és impossible intentar lluitar contra pressuposts de gran envergadura com el d’alguns clubs poderosos. Uns poden viure amb el suport del futbol i altres amb el d’organismes oficials (ajuntaments, diputacions...) i bancaris amb els quals la Penya no hi pot comptar. Això ha comportat del desenvolupament d’una política económico-especulativa que ha suposat un gran fracàs per culpa de confiar en inversions equivocades. És una mica allò del conte de la lletera.
Segon problema: els organitzadors de la Lliga Europea de Bàsquet van decidir-se per una competició amb uns equips que actuarien de manera fixa, seguint criteris de potencial econòmic, i no esportius, que deixaven fora d’aquesta competició a molts altres clubs, entre els quals el nostre; l’apartaven i, conseqüentment, el privaven de l’opció d’obtenir ingressos per aquest camí. L'accés a la Lliga Europea és actualment dificilísimm per qualsevol equip de l'ACB que no siguin el Barça, el Madrid, el Caja Laboral i el Unicaja, que tenen reservada plaça sigui quina sigui la seva classificació a la lliga estatal.
Tot plegat ha portat al Joventut a la coneguda situació d’intervenció judicial, i de desastre esportiu que avui ens preocupa.
L’esperança ens diu, però, que el futur només pot ser millor.

Credibilitat

Ho he sentit a dir moltes vegades aquests darrers dies: “El repte més gran dels nostres dies és la credibilitat”. No és qüestió de senyalar ningú en particular, però mirant al nostre voltant, escoltant la gent, llegint els mitjans, es pot comprovar fins a quin punt la desconfiança ha anat guanyant espais en les nostres relacions, les ha anat corcant i ja poques coses ens resulten totalment creïbles.
Cada vegada més, ens trobem amb mitges veritats, mentides encobertes, conductes corruptes, dobles vides; maneres de fer i de ser que poc a poc s’han anat fent un lloc en la convivència quotidiana de tal manera que ens anem acostumant a conviure-hi.
No podria ser d’altre manera després de la gran quantitat de motius que ens proporcionen els agents de la nostra societat. La propaganda comercial, la conducta de certs dirigents polítics i econòmics, la d’alguns “esportistes”.
D’aquesta manera, hem arribat al punt en el qual a aquells que actuen amb coherència i amb la veritat pel davant, la majoria, se’ls diu que van “amb el lliri a la mà” i són ells els qui es veuen obligats a demostrar la seva credibilitat.
Sort en tenen alguns que no els passa com el popular Pinotxo, que li creixia el nas cada vegada que deia una mentida, si no...

Currículum

Estudiant el peritatge industrial, que no vaig acabar, vaig fer un parell de cursos de llengua alemanya, aquest idioma tan complicat per als llatins. Puc posar al meu currículum que parlo l’alemany? Millor dit, que “estic format en alemany”?
Perquè, aquest és el cas de la nostra flamant vicepresidenta, la qual va “oblidar” que no tenia acabada la carrera de psicologia, vaja que no s’havia llicenciat, segons feia constar al seu currículum, i va haver de rectificar. Diu que es tracta d’un “error involuntari”. Ara hi figura l’eufemisme “formada en…”. Caram!
No dubto pas de la seva vàlua professional, ni de la seva capacitat per desenvolupar el càrrec pel que ha estat nomenada. De totes maneres, què podem esperar que surti d’una societat que valora l’engany com una virtut enginyosa?
A aquest pas, podem arribar a trobar normal que algú, a l’hora d’omplir el full en blanc del seu currículum, hi faci constar un títol tan enginyós com “tècnic en recepció i arxiu definitiu de Recursos Humans” (enterramorts). (L’acudit no és meu).

Fotografies

Aquest món nostre, en el qual res és estable, ens intimida constantment posant pals a les rodes a allò que hauria de ser la cosal més senzilla del món: guardar en un calaix els nostres records.
Ja fa temps que dura aquesta mena de jugar al gat i la rata. Em refereixo als diferents sistemes tècnics que han anat apareixent per fer fotografies i guardar-les en un suport, els quals, com les nines russes, s’han anat menjant, i invalidant, els mètodes anteriors a mesura que en sortien de nous.
A començaments dels setanta, es van comercialitzar els primers rodets per fer fotografies en color. Les primeres còpies, amb el pas del temps, han anat perdent la coloració inicial, una pena. Més endavant, sortosament, es va anar millorant i estabilitzant els revelats. El mètode habitual per guardar les fotografies eren els àlbums o, senzillament, les caixes de sabates o els calaixos.
Per aquella època també va començar a ser normal fer diapositives les quals, una vegada emmarcades, es guardaven en uns calaixets molt adequats. Per veure-les calia tenir un projector.
Amb l’aparició de la fotografia digital, tot aquest món ha donat un gir de tres-cents seixanta graus. Tot i que encara queden algunes persones que recorren al revelat, pràcticament tothom guarda les seves fotografies en suports digitals, com ara els ordinadors, cd’s o discs durs externs.
Com la majoria de la gent, tinc fotografies de tota mena: en blanc i negre (algunes bastant antigues que he anat aplegant de la família), en color, en diapositiva, digitals... Tot plegat un quants milers.
A casa vam decidir posar ordre a tot aquest galimaties. Vàrem escanejar totes les fotos en blanc i negre, i farem el mateix amb les de color; també hem traspassat a format digital les diapositives –unes vint mil, algunes deteriorades pel pas del temps–; i tot plegat, amb les digitals que ja teníem, ho hem classificat i passat a un disc dur extern, i ho hem duplicat! Una feinada.
Ben segur, però, que demà mateix sortirà un nou sistema i uns nous formats, evidentment incompatibles amb els actuals, i haurem de refer tot l’arxiu. Qui no té feina el gat pentina!

Migracions

L’altre dia vaig ser testimoni d’un espectacle singular: milers de gavines posant-se a la sorra de la nostra platja, quan el sol començava a amagar-se al darrera de la serralada de Collcerola. No eren les gavines que acostumem a veure a la nostra costa, més aviat grans i amb el plomatge una mica fosc; aquestes eren molt més petites i completament blanques amb uns tocs grisosos, tirant a negres, cap a la punta de les ales. Es veia que anaven de pas, direcció sud, cercant segurament aixopluc per cobrir el seu cicle vital de reproducció i climatització segons les estacions de l’any.
Res diferent de les migracions de les persones que tan ens espanten. Tot i que considerem natural els grans moviments d’animals d’una zona a l’altra de la terra cercant el millor hàbitat per al seu desenvolupament (búfals a l’Àfrica, papallones a Hispanoamèrica, ocells a tot el món, ramats a les terres de pastura...), vet aquí que les migracions humanes a la recerca d’una vida digna ens preocupen i ens molesten.
És ben estrany perquè ara trobem natural que molts joves amb titulació universitària busquin sortida laboral a altres països de l’Europa més desenvolupada que els ofereix llocs de treball per cobrir les seves pròpies mancances.
A veure si ens aclarim!

Lo Passador

El pont nou

El pas de barca de Miravet

Tenia ganes de veure “lo Passador”, el nou pont que uneix les dues ribes de l’Ebre entre La Cava (perdoneu, Deltebre) i Sant Jaume d’Enveja. Amb la seva inauguració el passat setembre, ha desaparegut un dels darrers racons romàntics que van quedant a Catalunya empassats per la modernitat i, evidentment, per la qüestió pràctica: el “pas de barca”.

Fins fa ben poc, quan un veí d’aquestes poblacions havia d’anar a l’altra banda del riu, uns dos-cents cinquanta metres, si no volia anar a fer una volta de vint quilòmetres fins a Amposta i travessar el riu per la carretera nacional, havia d’anar al moll del “pas de barca” i pujar a un transbordador, una mena de plataforma flotant sobre unes barcasses, la qual cosa comportava un cost per a la seva butxaca.

Ara, per fi, després d’anys d’esperar el pont, la gent d’una i altra banda poden creuar “lo” riu en un obrir i tancar d’ulls. El pont, que ha estat habilitat per als cotxes i com a passeig per a vianants, permet gaudir d’unes magnifiques vistes sobre aquesta part del delta i tombar-se a prendre el sol en unes còmodes gandules de fusta que hi ha al bell mig del riu.

Crec que encara queda algun “pas de barca” en servei. El de Miravet, per exemple. Si teniu ocasió d’utilitzar-lo, feu-ho aviat. Els nous temps no perdonen.

Conèixer Sant Roc

És ben clar que moltes de les nostres pors es deuen al que ens és desconegut. En aquest sentit, he constatat que moltes persones parlen malament dels emigrants i de les zones que habiten precisament per la manca de contacte i les poques ganes de tenir-ne. No els coneixen, ni saben com viuen, ni els seus costums, ni les seves angoixes, ni res de res. Ells són els estranys i, és clar, no els accepten.

Vaig poder visitar el barri de Sant Roc dins el programa “Quedem?” que organitza la delegació d’Òmnium de la nostra ciutat. Amb en Jesús, un dels fundadors de l’antic Ateneu Cultural Sant Roc, avui fundació, un referent importantíssim del barri, vam recórrer una bona part d’aquesta Badalona desconeguda, i ens va anar obrint els ulls a la gran quantitat de riqueses i valors que amaga. El monitor, veterà de mil batalles i reivindicacions pel barri, contínuament havia d’aturar-se per saludar a la gent que li volia dir alguna cosa i donar-li la mà.

Ja he estat a Sant Roc altres vegades. Vaig conèixer el barri fangós dels anys seixanta, amb la gent ubicada en pisos sense acabar. He treballat molts anys a prop dels seus pisos i he pogut conèixer molta gent que hi viu, tan gitanos com payos. La població en els més de quaranta anys d’existència del barri ha anat evolucionant, sempre gent humil i amb pocs recursos de subsistència. Moltes famílies gitanes van haver de patir el drama de la droga en els seus fills.

Però el barri ha anat a millor, cada vegada més. La droga ha desaparegut, pràcticament. Aquest dissabte, passejant amb en Jesús, he pogut constatar aquesta millora. Diu que encara hi ha molta feina per fer i que cal seguir treballant amb les persones, però no es cansava de repetir: “Només des del coneixement es podran desmuntar les falses pors i el rebuig al nostre barri. Veniu-nos a conèixer”. De veritat, feu-li cas.

Petits plaers

Amb una certa regularitat vaig a caminar cada dia una estona; diuen que és bo. Els badalonins tenim la sort de disposar d’un agradable passeig al costat del mar que es pot allargar, tan com es vulgui, fins als poblets veïns de la costa: Montgat, el Masnou... I pel sector sud, aviat estarà arreglat el tram que arriba fins el port.

A més de fer una mica d’esport, aquesta caminada em permet gaudir de petits plaers. La vida n’està plena i cal saber trobar-los. I un dels que més m’agrada és la sensació que tinc al passar per Montgat, més enllà del túnel del tren, d’entrar en un poble ancorat en un passat que no més desconegut. Els carrers amb cases baixes del costat de la via, les senzilles casetes de banys encara en funcionament, el soroll del “tra-ca-tri, tra-ca-tra” dels talers d’una fàbrica de teixits que sobreviu, la subhasta de peix del migdia , gairebé en família... Tot plegat em retorna a aquella Badalona de mitjan el segle passat de la meva infantesa. Un petit plaer nostàlgic de jubilat.

Cues

Diu la premsa que aquests dissabtes de portes obertes a la Sagrada Família han ocasionat cues de milers de persones que han esperat llargues hores abans no els arribés el torn per poder entrar. Es veu que la força de les imatges de la televisió han fet descobrir aquest tresor de Gaudí a molta gent que no s’havia acostat mai al temple de l’eixample barceloní. Fins i tot, veïns que el tenien al costat no el coneixien i ara tot són presses per posar-se al dia i poder dir als amics: “Però, encara no has visitat la Sagrada Família?”
Paral·lelament, els diaris també ens han parlat d’unes altres cues inacabables, les que s’han format al Museu Olímpic de l’Esport de la muntanya de Montjuïc per veure una rèplica de la Copa del Món de futbol que la selecció espanyola va guanyar aquest estiu al mundial de Sud-àfrica.
Es veu que a la gent li va això de fer cues. Sense que es puguin comparar, les dues de les que parlo demostren que la majoria de la gent es mou per impulsos i reclams i que la iniciativa pròpia no és la seva millor qualitat. La Sagrada Família no es mourà d’on és, ni ho ha fet des de fa molts anys. Es podia i es podrà visitar sempre que es vulgui. Fins i tot amb la calma que requereix un monument com aquest, sense la pressió de les aglomeracions i les llargues esperes. Ah, que la visita era de franc? Caram, sí que es valora poc el nostre patrimoni cultural.
Pel que fa a l’altra cua, la de Montjuïc per veure una rèplica d’una còpia… sense comentaris.

Joan Argenté i el Price dels Poetes

Ara he sabut que l’any passat en va fer quaranta d’un fet que va congregar més de tres mil persones en un acte reivindicatiu de les llibertats democràtiques al nostre país: “El Price dels Poetes”.
Va ser l’abril de 1970, en plena repressió del règim anterior que no volia que se li escapés el control davant les cada vegada més nombroses actuacions de l’oposició clandestina. Convocat com un acte d’homenatge als poetes, finalment, i amb el recolzament d’aquest, esdevingué una manifestació d’afirmació democràtica, que acabà amb un clam per la llibertat i l’amnistia. .. i una multa governativa als organitzadors.
Ahir, a l’Espai Betúlia, es va projectar una pel·lícula d’aquest acte que va poder rodar el conegut director Pere Portabella, de manera clandestina ja que no hi havia permís per fer-ho. Només mitja hora, en blanc i negre i en setze mil·límetres, però un testimoni impagable que ens va transportar a l’antic Price per poder veure com recitava gent com Joan Oliver, Agustí Bartra, Gabriel Ferrater o Salvador Espriu, entre altres.
L’acte d’ahir estava enquadrat dins les activitats complementàries a l’exposició “Joan Argenté, l’home i el personatge”, que aquests dies hi ha muntada en aquesta sala de la biblioteca. Tres poetes badalonins van enviar alguns poemes per ser llegits en aquella vetllada del Price: el mateix Joan Argenté, Josep Gual, ja traspassat, i Coloma Lleal, que ahir va assistir a la projecció i ens recordà alguna anècdota d’aquell llunyà 1970.