Un rèquiem

Ahir, la càmera de fer fotografies em va caure a terra. La punyetera ho havia previst, segur. Estava rendida, treia fum per tot arreu, no parava de treballar i va dir prou!

Ja ho havia intentat una altra vegada, però aleshores no havia calculat que, amb el terra de gespa, la caiguda no seria mortal. Ara sí. Ara, preveient aquesta contingència, ha esperat el moment oportú.
Estava fent la seva feina durant una visita guiada a l’antiga colònia Tèxtil de Can Vidal, prop de Puigreig. En un moment de distracció, i aprofitant que casualment no estava encadenada al voltant del meu canell, va esmunyir-se de les meves mans precisament quan érem a la porta d’una de les cases de la colònia. És clar, el terra era de pedra, ben dur, l’adequat per als seus propòsits. La llei de Murphi s'encarregà de fer la resta: l’objectiu de la càmera fou el primer que va picar amb la pedra i va rebre tota la força de l’impacte. Resultat: desviació de la columna i múltiples fractures. Diagnòstic: mort per traumatisme cranial.
Que descansi en pau!
.

La cartoixa

Avui, diada de sant Bru, he pujat a Montalegre, a la cartoixa. Ho considero un privilegi perquè durant l'any molt poca gent hi té accés, i molt menys les dones, ja que la clausura en què viuen els monjos, una desena, ho impedeix. Devíem ser una setantena d'homes, entre cartoixans, preveres i religiosos d'altres comunitats, i laics de Tiana i Badalona.

Després de la missa de la festivitat, presidida per l'arquebisbe de Barcelona, la comunitat ha deixat visitar el monestir. Tot i que ja hi havia estat fa un parell d'anys, no he volgut desaprofitar l'oportunitat de tornar a fer una immersió plena en aquest món absolutament atemporal de la vida monàstica cartoixana.

El fet que la cartoixa segueixi viva -fa pocs anys s'hi van incorporar cinc religiosos de la cartoixa de Jerez i ara hi entraran dos nous monjos- fa que la visita tingui l'escalf humà que no trobem quan fem una visita turística a altres llocs del mateix estil, per més rics i més museitzats que estiguin.



No sent la més gran de les cartoixes, com ens comentava un dels religiosos, és un espai immens. Ocupa tota la vall de Montalegre, amb camps de conreu i l'edifici de la cartoixa pròpiament dita. En aquesta hi trobem, entre molts altres elements propis dels monestirs, tres claustres, dos dels quals serveixen de pati central a les cel·les dels monjos, i l'església, amb una bonica portalada gòtica.

.

Les cel·les també són molt espaioses: amb una entrada-oratori, una àmplia habitació amb un llit i un escriptori, una sala-taller amb taula per menjar i una finestreta per on els introdueixen els aliments, i una eixida amb un petit cobert, un mirador i un hort.

L'austeritat, malgrat la magnitud dels espais, queda ben patent. Tot és molt senzill, minimalista, no hi ha cap excés enlloc. Si algú té interès en aprofundir en el sentit de la vida cartoixana i en el seu estil de vida, li recomano una pel·lícula que es va estrenar farà un parell d'anys: "El gran silenci" del director Philip Gröning. Això sí, cal seguir-la amb el mateix silenci i quietud que es respira a la cartoixa, racó impensable a tan poca distància del brogit de la gran ciutat.
.

Les set meravelles del patrimoni badaloní

He llegit a “El Punt” que hi ha una iniciativa, no sé si municipal, per fer una enquesta als badalonins perquè designin set llocs de referència de la ciutat, els quals mereixerien un tracte preferent de cara al proper any 2010, quan Badalona serà proclamada Capital de la Cultura Catalana.
És cert que Badalona s'ha modernitzat molt en els darrers anys i que sembla que hi ha voluntat de fer-ho bé. Però, costa. Moltes coses estan a mitges i altres que ja es donen per acabades han resultat molt fredes, no tenen cap mena de caliu acollidor. Goso avançar que els llocs escollits seran: la Rambla (fa mesos s’havia d’haver començat la seva remodelació; tot i l’estima que en tenim els badalonins no deixa de ser un lloc molt fred), Dalt la Vila (val més que no en parlem, oi?), el parc Can Solei - Ca l’Arnús (amb grans problemes de manteniment i amb una part de la propietat per solucionar; tampoc tinc massa clar els usos d’algun sector: escola, gossos…), el monestir de Sant Jeroni de la Murtra (un emblema abandonat), el barri de Canyet (amb el fantasma de l’especulació al darrera), el patrimoni de la Bétulo romana (potser el més ben cuidat), i un setè que el deixo obert a cadascú.
No crec que hi hagi cap sorpresa. La resta de llocs “nominables” queden lluny d’aquestes “patums” tan generalitzades. Els meus candidats potser serien llocs molt més modestos i intimistes, com ara el pati de la rectoria de la parròquia de Santa Maria, el torrent de l’Amigó, alguns badius del centre, la creu de Montigalà i el turó d’en Boscà, el pont del petroli, la platja dels pescadors, algun racó del parc del Turó d’en Caritg, la plaça de la Constitució…
Però ja sé que no guanyaria cap premi.

Màrius Sampere

Vaig veure Màrius Sampere per primera vegada fa uns quaranta i tants anys. Formava part del jurat d'un modest certamen literari que la vocalia de cultura de la Joventut Carmelitana va organitzar a mitjan els seixanta amb motiu de les Festes del Carme. Sempre m'ha interessat la poesia i sabia d'ell perquè havia guanyat el Carles Riba feia poc.

Aquell any vam aconseguir formar un jurat d'una qualitat excepcional, impensable en una entitat petita com la nostra i amb un poder de convocatòria molt limitat: Joan Argenté, Josep Gual, M. Carme Oller, Coloma Lleal, Maria Escrihuela, i algú més que ara no recordo, als quals, a l'últim moment, s'hi afegí en Màrius Sampere.

Poeta de gran recorregut, en Màrius Sampere va ser un dels membres d'aquell Grup Estrop badaloní que, allà pels seixanta, anava sembrant senyals d'identitat i d'afirmació arreu d'un país durament embridat.

Aquesta setmana en Màrius ha tornat altra vegada a Badalona -en realitat no l'ha deixada mai-. Al Zorrilla, dins el cicle Poesia i cia... que anualment ens ofereix l'entitat Pont de Petroli, el poeta ha desgranat irònicament la seva interioritat amb veu pausada i greu, com si no tingués cap pressa per arribar al final de la cursa dels temps i desvetllar la gran incògnita, un dels principals temes del seu recital.

N'hi ha prou

i és estèril

de perseguir

qui no fa ombra.

.

Ningú no fuig,

tothom és aquí

esperant,

esperant-se

els dies que li queden.

.

Menorca

Vaig fer el servei militar a Menorca, a Es Castell, aleshores Villacarlos. Tot i que forçat per les circumstàncies, vaig mirar de treure profit de la situació. El fet d’ajuntar-me amb un grupet de nois que, com jo, no ens resignàvem a passar les hores mà sobre mà a la cantina del quarter, com feia la immensa majoria, em va ajudar molt. Aprofitàvem les hores lliures per conèixer l'illa, encara molt respectada per l’especulació turística. També vaig fer amistat amb una família de Maó que em va ensenyar alguns tresors amagats de la Menorca dels anys setanta.
Després he tornat a l'illa set o vuit vegades –ara mateix, tot just fa unes hores que acabo d’arribar d’allà– i, amb els anys, he pogut anar comprovant que a Menorca es treballa per fer sostenible la gran demanda turística i que ho estant fent força bé.
.

Menorca ofereix un gran nombre de tresors: les platges, les dues capitals amb els seus antagonismes, els poblets, la seva cultura megalítica, les festes, la gastronomia i, sobretot, els paisatges de la Menorca interior, amb les finques agrícoles i ramaderes quasi sempre situades en un turonet dominant el terreny.
Una illa a l’abast de la mà on cada vegada que hi vaig descobreixo nous racons. Fins a la propera!
.

A reveure!

Fins aviat!

El bonsai

Invariablement, cada estiu els diaris ens ofereixen d’un reguitzell de notícies que es repeteixen any rere any a tall de recordatori perquè es veu que tots som una mica desmemoriats.
Que si hem de parar atenció per no provocar cap foc al bosc; que si cal prendre precaucions per estalviar-nos les picades dels mosquits i de les meduses; que, si sortim de vacances, tinguem cura de no escampar-ho massa per allò de que sempre hi ha un banyeta que escolta darrere les parets; que si l’estiu és quan s’abandonen més els animals de companyia per poder sortir de vacances…
Sobre aquest darrer punt, sortosament a la meva família no hi ha ningú que tingui gos, ni gat, ni lloro, ni tortuga, ni… Ah! Però, amb això no hi comptava, hi ha algú que té un bonsai!
És clar que no és un animalet que s’ha de treure a passejar, ni netejar, ni donar-li menjar, ni vetllar… però, es veu que els bonsais són de mena delicada.
En primer lloc, no tots els bonsais són iguals. El de la meva família és d’interior, així els ho van dir a la jardineria, i requereix d’unes condicions ambientals i d’humitat concretes. I, és clar, vol que estiguin per ell.
Com que aquest agost hem estat bastant per casa, ens van demanar si podíem tenir-ne cura per uns dies, i aquí el tenim. Al començament, pobret, estava bastant esmirriat, potser perquè no li agrada massa viure en un pis. Ara sembla que al bonsai li han anat bé unes vacances a casa. El veig com més eixerit, ha tret fulles noves i, en agraïment, cada matí m’ofereix la seva ombra a l’hora d’esmorzar.
.

Anar a mar

Els badalonins no anem a la platja, com fa molta gent, nosaltres anem a mar. I aquest “mar” pronunciat amb c final, així: marc.
Anar a mar és l’esport que més estic practicant aquest estiu. El fet que els dies s’hagin mantingut calorosos i que, contràriament als darrers anys, pràcticament no hagi plogut des de fa moltes setmanes és una motivació afegida.
Sortosament, la nostra no és una platja situada en una zona de concentració turística. Si així fos perdria una gran part del seu encant ja que es veuria sobreexplotada i difícilment en gaudiríem com ara podem fer-ho.
I és que la nostra platja té un grapat d’avantatges per als badalonins, sobretot per als que hi vivim a prop. En primer lloc no cal desplaçar-se, la tenim a pocs minuts de casa anant a peu. La platja és ampla, amb la sorra força neta i un bon servei de dutxes. Es nota que els organismes responsables en tenen cura.
La sorra té una textura molt agradable, que no s’enganxa ni es fica per tot arreu. Alguns punts que queden lluny dels aparcaments són especialment tranquils, amb poca gent, la majoria del veïnat.
Pel que fa a l’aigua, una mica depèn dels corrents. Normalment, a primera hora les onades vénen de llevant i a cap al migdia giren a garbí. Aquest any, generalment l’he trobat molt neta, tret d’alguna comptada excepció. I, fins ara, no hi ha meduses!
Ui, com corre el rellotge! Me’n vaig a mar!

.

Un trist honor

Els darres dies de juliol, els mitjans han publicat gran nombre de ressenyes històriques sobre els fets ocorreguts, ara fa cent anys, durant l'anomenada Setmana Tràgica. Fins i tot m'han regalat un llibre de publicació recent "La Setmana Tràgica de Barcelona 1909" que analitza a fons aquells esdeveniments.
El més curiós del cas és que cap mitjà, tampoc de Badalona que jo sàpiga, s'ha referit al convent dels pares carmelites de la nostra ciutat com, molt probablement, el primer edifici religiós de Catalunya que va patir l'allau revolucionari d'aquells dies (una excepció: el blog de l'historiador Jordi Albadalejo). En el llibre que he citat es diu que el primer incendi a Barcelona va ser al Poble Nou, "al caure la nit" del dia 26 de juliol, al ser cremats el Patronat Obrer de Sant Josep i el col·legi dels maristes. També parla d'altres problacions, però sempre després del dia 26.
Segons el llibre "Monografía de la fundación del convento carmelitano-teresiano de Badalona", del pare Basili de Sant Josep, carmelita, que fou prior del convent badaloní en la década dels anys vint del passat segle, "fué el lunes, día 26 de julio, fiesta de Santa Ana del año 1909, cuando al momento de prepararse la Comunidad para ir a rezar vísperas, se oyó un ruido como infernal que hacían en la calle, llena completamente de gente del hampa y que llevaban muy malas intenciones, pues, por lo visto, querían prender fuego al convento." I, més endavant, afageix: "Fué ésta la primera casa religiosa asaltada en aquella semana llamada trágica, pues en Barcelna no lo fueron hasta el 27 y ésta lo fué el día 26 de julio, a las tres de la tarde". Cosa no del tot certa ja que al Poble Nou, com deia, ja hi hagueren incendis "al caure la nit" del 26.
Sortosament per a la comunitat carmelitana, els asaltants es limitaren a destruir i cremar el que van trobar a l'església i a les altres dependències, però l'edifici no va ser incendiat. Tampoc hagueren de lamentar cap desgràcia personal, ja que els frares foren acollits per famílies amigues del veïnat després que el conegut metge badaloní Baldomer Solà aconseguís aturar l'assalt per uns moments, cosa que donà temps als religiosos a sortir del convent.
.

Melangia

Arròs, un exemple d'equilibri

.

Això sí que fa pena

.

La Vall d’Aran és un bon exemple a l’hora de parlar de la incidència sobre la vida rural causada pel gran increment de la construcció de segones i terceres residències en zones de muntanya properes als llocs de moda, principalment a les estacions d’esquí.
L’espectacle que ens oferia aquell rosari de poblets penjats als vessants de la vall, tan aviat com s’entrava a la comarca pel túnel de Vielha, en poc més d’un parell de dècades ha canviat substancialment a causa de les noves edificacions que, en molts casos, superen ja en nombre a les més velles.
No vull dir que això sigui especialment dolent per a la vall. És més, voltant per alguns d’aquest petits poblets, es pot observar que la gran majoria de construccions són molt respectuoses amb el lloc i que, en general, les reformes de cases velles, moltes en greu perill d’enrunament, s’han fet bé.
Ja sé que molts som nostàlgics de mena, que recordem amb enyorança aquella Vall d’Aran de la nostra joventut, amb uns poblets que basaven la seva riquesa en la ramaderia i l’agricultura més que no pas en el turisme. Però, creieu que la gent de la vall, que ha de viure allà tot l’any, també ho enyora?
Amb l'abandó del camp per part de les noves generacions, què en quedaria ara d'aquella estampa bucòlica que resta a la nostra imaginació? Res, només runes.

Mantenir l’equilibri aconseguit serà difícil. El mal exemple de la zona de Baqueira-Beret, autèntic desgavell antinatura, és el millor exemple de com no s’han de fer les coses.
.

Un plaer d'estiu

Estic rellegint Porcel, "Cavalls cap a la fosca". La mort de l'escriptor ocorreguda avui fa un mes m'ha empès a fer-ho. Haig de dir que he seguit Baltasar Porcel més a la seva columna diària de la Vanguardia que als seus llibres, i que sempre m'ha costat classificar-lo.

És, això sí, un autor mediterrani, mallorquí, andritxol. La natura del racó de Mallorca que el va veure néixer impregna els seus escrits. Andratx i Porcel són indestriables.

Ara, pocs anys després d'una molt agradable estada a la Serra de Tramuntana, rellegir aquest llibre és un exercici de memòria molt gratificant. És tornar a viure les passejades entre els pins les tardes d'estiu, és sentir la remor del vent marí entre les seves branques i el cant incordiant de les cigarres, és recuperar l'olor de la mar propera i la llum de cap al tard. És deixar-se portar pel record d'aquell paisatge de penyasegats, de vil·les que desafien el pas dels anys, de poblets una mica apartats de la Mallorca turística: Banyalbufar, Estellencs, Esportes, Andratx, Deià, Valldemosa...

Mallorca, Serra de Tramuntana, Porcel... un plaer!

.

Una nit a l'òpera

No sóc, ni molt menys, un expert en òpera. He vist algunes representacions per televisió, la majoria gravades, i al Liceu només hi he anat unes cinc o sis vegades. Per això, no em considero gens autoritzat per discutir sobre la qualitat de les interpretacions amb la convicció amb què ho fan alguns dels meus amics, abonats al Gran Teatre des de fa molts anys.
Aquest cap de setmana ha estat una d’aquestes comptades ocasions en què he pogut gaudir en directe d’aquest gran espectacle que és l’òpera. I Turandot, la sensacional obra de Puccini, era un bon reclam.
Per a mi, la representació ha estat complerta: una grandiositat molt ben expressada per uns cantants a l’alçada exigida –almenys per a mi–; uns cors i una orquestra d’un nivell extraordinari; un muntatge molt vistós, tant els decorats com el vestuari; i bona direcció de la Núria Espert.
Ja sé que els experts puntualitzarien bastant aquesta opinió, sobretot pel que fa als intèrprets, però jo –al contrari que moltes persones que quan van al futbol només veun les dues o tres errades d’alguns jugadors i no els seus innombrables encerts– vaig sortir del teatre molt satisfet d’haver tingut la sort de gaudir de tan gran espectacle.


.

Xesco Boix

No sabem els motius pels quals vas decidir donar per acabada la teva tasca entre nosaltres. Sàpigues, però, que ho vas fer massa aviat. Els qui vam tenir la gran sort de poder comptar amb tu en aquells moments en què el nostre país començava a redescobrir-se a ell mateix, mai podrem agrair-te del tot el que ens vas donar a nosaltres, però sobretot als nostres fills.
Quan sento parlar de tu, tants anys després, encara sento un impuls que em fa dir, tot posant-me la mà al cor: “Jo el vaig conèixer, el vaig sentir i el guardo aquí”. Perquè tu, Xesco, vas omplir de música, però sobretot d’autoestima a tants i tants que veníem de la grisor dels temps. Les teves cançons i els teus comentaris eren com classes magistrals per a nosaltres, però sobretot per als més petits, autèntiques classes de ciutadania i d’amor als altres, a la natura i al país.
La notícia de la teva inesperada mort, ara fa vint-i-cinc anys, ens va deixar de pedra. Però ja havies escampat la llavor i, t’ho asseguro Xesco, hem tingut bona collita!

.

Jo hi era!

Recordo molt vagament l’etapa del Tour que l’any 1965 va tenir Barcelona com a final d’etapa. Aleshores no vaig poder anar a veure-ho. No era la primera vegada que la volta francesa arribava a Barcelona. L’any 1957 ja ho havia fet, en una etapa que va guanyar el mític corredor Jacques Anquetil, un dels grans.
Hi ha esdeveniments que només pots tenir a l’abast una o dues vegades a la teva vida. Particularment, he pogut viure el pas del cometa Halley (1986), els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), les multitudinàries manifestacions de l’Onze de Setembre de 1977 i de 2003 contra la guerra, a Barcelona, la consecució de la Lliga Europea de bàsquet per part de la Penya (1994)…
Per això, no he volgut desaprofitar l’ocasió de veure passar el Tour per Badalona. És un d’aquests moments que queden a la memòria i que et fan dir: “Jo hi era!”

.

Crisi i futbol

La bombolla, la immobiliària és clar, ha fet figa i tot se n’ha anat en orris. La qüestió és que en cosa d’un any la situació de moltes famílies i entitats ha donat un tomb substancial. Els organismes oficials han tancat les aixetes de les subvencions perquè, asseguren, la recaptació d’ingressos ha baixat en picat. Ja se sap, si es redueix l’activitat econòmica també ho fa el cabal que engreixa les arques dels estaments públics. Això és de calaix. Ara, el mal de cap principal de les administracions és com redistribuir aquesta reducció dels ingressos. Mai serà al gust de tothom. De moment, la majoria de projectes municipals es van quedant en això, en projectes.
També el Badalona, el club de futbol, ha notat sensiblement l’esclat de la bombolla. Vaig assistir a l’assemblea extraordinària convocada per donar comptes de la gestió de la temporada que ha acabat. Entre altres temes es parlà dels acords signats –ja fa cinc anys!– amb el govern de la ciutat, els quals auguraven la possibilitat de treballar sense angoixes monetàries i obrien la porta a somnis esportius. El retard en posar fil a l’agulla ha desembocat en l’actual impossibilitat de complir els pactes per part de l’ajuntament. Els gestors del club han quedat atrapats, al no rebre els ingressos convinguts, i es veuen obligats a fer obres d’enginyeria econòmica per tirar endavant. De voluntat i capacitat per fer-ho no els en falta.

.