Menorca

Surt el sol de darrera els pins i només se sent el remor somort de les onades suaus que,  en aquesta hora primerenca, venen a morir a la cala que s’obre, com tantes altres, com una clivella en la rugosa en costa menorquina.

És diumenge. Demà caldrà tancar aquest cicle de mar, sol i cel. Restaran dins meu, durant un temps, el blau, el verd i el blanc que he volgut arrabassar d’aquest paisatge que, a voltes, em crec meu, que ho és. Les hores, els dies, han passat lentes, però inexorables, i ja no tenen retorn.
Quedaran enrere, parets seques, figueres de moro, camins pedregosos i sargantanes. També, aigües de color maragda, platges encara vives i la parla musicada d’aquestes gents.
Menorca m’esperarà, una vegada més.

Foc a Montserrat

S’acompleixen 25 anys del gran incendi que va arrasar la muntanya de Montserrat l’agost de 1986. En realitat, van ser sis els incendis que es van cebar amb la muntanya i els seus voltants, entre el 7 i el 21 d’agost. Es diu que Montserrat va cremar en un 60% segons els càlculs més optimistes. La imatge d’un monjo retirant d’imatge de la Mare de Déu de la cova, davant la proximitat de les flames, va donar la volta al món.
Tinc molt presents aquests fets perquè, amb la família, ho vàrem viure en primera persona. Aquells anys acostumàvem a passar uns dies a les cel·les del monestir. De dia aprofitàvem per fer excursions per la muntanya. Cap al tard, després de vespres, el recinte montserratí es buidava de visitants i es transformava en una petita colònia d’estiueig on hi regnava la convivència entre els estadants i la fresca del capvespre.
Del primer incendi, que va començar a la Calcina, en vam tenir coneixement des del mateix moment que es va iniciar. Casualment, aquella tarda havíem anat a berenar a Santa Cecília. Abans, havíem baixat en direcció a la Calcina per visitar el lloc que es coneix com les Coves de Santa Cecília, un laberint rocós que donava molt de joc quan sortíem amb els petits.
Quan tornàvem a pujar cap a l’antic monestir de les benetes, mirant enrere, vam veure una petita columna de fum que sortia allà baix, a poc més d’un quilòmetre de distància. Aviat ens vàrem adonar que allò era el començament d’un incendi. Quan arribàrem a dalt a la carretera de can Massana la columna ja havia crescut. Ràpidament, sense berenar, vam tornar cap les cel·les seguint la carretera i comentant-ho a tothom que trobàvem al pas. Al monestir ja havia arribat el senyal d’alarma i començaven els moviments dels bombers.
Val a dir que, aleshores, a Montserrat hi havia un servei de bombers permanent amb un vehicle i un grup de voluntaris, alguns d’ells monjos del monestir, experts coneixedors de la muntanya.
Aquest primer incendi es va poder controlar aviat. El segons i successius, però ja van ser més violents. Ja havia tornat a Badalona, amb els meus, quan me’n vaig assabentar. A Montserrat hi quedava una bona part de familiars i amics que van viure aquelles diades, com tothom, amb temor i molta angoixa, fins que van poder sortir sense perill. Al cap d’uns dies hi van poder tornar, però amb una gran pena per l’espectacle que oferia el paisatge.
Algú va dir: “Es necessitaran ben bé tres dècades perquè la muntanya recuperi el seu aspecte habitual”. Avui, un quart de segle després, Montserrat s’ha recuperat, però no és difícil, recorrent els seus camins, trobar encara restes d’aquella gran catàstrofe.

Estació de França

Amb una certa nostàlgia, l’altre dia per anar a Barcelona vaig decidir fer-ho amb el tren aprofitant que, durant el mes d’agost, la línea de la costa de rodalies ha modificat el seu recorregut a causa d’unes obres i acaba a l’estació de França.
La possibilitat de tornar amb tren a l’antiga estació ha estat una experiència molt agradable que m’ha retornat a aquells anys, una mica llunyans, quan rodalies, aleshores “cercanias”, hi tenia el seu final. D’aquí sortien els trens de rodalies de la costa i els de l’interior. Els primers resseguien tots els poblets costaners fins Mataró o fins a Massanet, on “empalmaven” amb la línia de l’interior que, via Granollers, seguia cap a Girona i Port Bou. La circulació de rodalies, però, amb el temps va anar creixent i es va fer necessari situar els trens a fora de la gran marquesina de l’antiga estació.
Eren freqüents les corregudes de la gent per la plaça Palau per agafar els trens, que no tenien la freqüència dels actuals i molts eren directes fins a Mataró i no paraven a Badalona. També, eren molt significatives les arribades: una corrua de gent enfilant cap a la parada del metro de Correus, sobretot a les hores d’anar a la feina.
L’estació de França acollia, també, línies de gran recorregut. De fet, va ser la porta d’entrada d’una gran part de la gent vinguda d’altres terres de la península a l’onada migratòria dels anys seixanta.
En aquells anys, era possible anar a acomiadar o a rebre algú a la mateixa andana on hi havia el tren. Això també es podia fer al port, quan els vaixells de les illes no eren tan inaccessibles com ara als acompanyants dels viatgers. I a l’aeroport, tot i que només es podia fer des d’una terrassa que s’obria a les pistes on es veien els avions.
Però, d’això, ja fa molt de temps...

Abbey Road

La música dels Beatles va sonar ahir amb força a la Rambla de Badalona després dels focs artificials habituals de la nostra Festa Major d’agost. I a més, va sonar en directe, gràcies a la magnífica actuació del grup Abbey Road, “alter ego” dels Beatles. Per aconseguir la màxima identificació amb els músics de Liverpool, a part de la indumentària i les perruques, la gent de Abbey Road utilitzen instruments similars als d’aquella època dels que extreuen un so absolutament fidel al que tots tenim gravat en el nostre imaginari musical. Així, ahir van aconseguir transportar pel túnel del temps a la dècada dels seixanta el nombrós públic badaloní que, en un principi fred, va acabar entregant-se a la banda, la qual mostrà la seva gran capacitat identificativa i exhibí un amplíssim repertori que comprenia gran part de la discografia “beatleniana”.
No tenia ni idea que existia aquest grup. És més, furgant a la xarxa m’assabento que això d’imitar als Beatles no és res estrany i que hi ha multitud de bandes en el món que ho fan, amb més o menys encert. Llegeixo que Abbey Road és el millor grup clònic dels Beatles de l’estat espanyol, i el cinquè millor grup del món, havent ofert més de 600 concerts en tres continents. El gran mèrit d’ Abbey Road és la fidelitat i rigor amb que presenten el seu espectacle que ells mateixos titulen “Homenatge als Beatles”.
Abbey Road és el nom del carrer dels estudis on els Beatles van gravar la majoria dels seus discs. Precisament un d’aquests àlbums va prendre el nom d’aquest carrer de Londres i estava il·lustrat amb una fotografia dels quatre músics creuant la via per un pas zebra.
El d’ahir va ser un concert que agradà tothom. A la Rambla hi havia gent de totes les edats, joves i grans. Els darrers aviat ens vam entregar, en aquest viatge en el temps, perquè havíem mamat molt de “Beatles” a la nostra joventut, i els primers (vaig veure que molts d’ells coneixien les lletres de les cançons), perquè la música dels “escarabats” anglesos és un referent de la música moderna i una de les bases de tots els corrents musicals actuals.

Estiu a ciutat

Aquest estiu una mica escardalenc, gens generós amb els banyistes,  ofereix, com a contrapartida, la possibilitat de fer turisme a casa nostra. Aquells que, pel motiu que sigui, no poden gaudir d’unes vacances “a llarga distancia”, tenen la sort de tenir a tocar una ciutat mediterrània de primer nivell que, en molts aspectes, resulta ser la “gran desconeguda”: Barcelona. Deixant de banda la part monumental, sempre picotejada per autèntics allaus de turistes estrangers, la ciutat proposa una infinitat de possibilitats per satisfer tota mena d’inquietuds.

Ara mateix, l’Obra Social de Catalunya Caixa ofereix a la seva sala de La Pedrera una interessantíssima mostra fotogràfica de Francesc Català-Roca que m’afanyo a recomanar a tothom. Malgrat que sembli que l’edifici està pres per una munió d’estrangers, que el retraten des de tots els punts de vista possibles i que guarden una llarga cua per accedir a la part visitable d’aquest edifici gaudinià, aneu directament a la porta principal on l’hostessa de servei us afranquirà el pas cap el primer pis sense haver de pagar res ni guardar cap mena de cua.

Allà es despleguen als nostres ulls un seguit de finestres obertes a un passat prou llunyà per sorprendre’ns, però, també, prou proper per fer-nos sentir una mica protagonistes de cada una de les fotografies exposades. Són aquells moments que, per als que vam néixer en aquella Espanya en blanc i negre, ens van tocar més o menys de prop. Tots hi estem una mica retratats en aquelles partes de La Pedrera. I, pels que ja van néixer en temps del color, la mostra és l’explicació de les seves arrels i una possible justificació d’una manera de ser dels seus majors.

Amb les fotografies també s’ofereixen un parell de documentals que ens ajuden aprofundir en el coneixement de l’autor i la seva obra i la seva connexió amb els artistes del seu temps. Tot plegat, gairebé un parell d’hores molt ben aprofitades.

Un món global

Em sap greu la manera com tots plegats hem anat perdent la innocència pel que fa al coneixement del nostre món. No em refereixo a l’entorn en el qual ens ha tocat viure, el nostre país i la seva gent, sinó als continents i races que conformen la totalitat del planeta que anomenem Terra.
Els mitjans de transport actual i l’anomenada cultura de la globalitat, resultat d’aquest fenomen de la comunicació que és Internet, ens han apropat tan a qualsevol punt del globus, per llunyà i exòtic que pugui semblar, que hem arribat a un moment en el que ja res ens pot sorprendre ni, molt menys, restar desconegut.
No cal anar a parar als temps dels grans viatges dels aventurers i dels descobridors, que narraven amb un embolcall de misteri, no. Només cal girar el cap una trentena d’anys enrere per veure el gran canvi que han experimentat els horitzons de la gran majoria de viatges, aleshores molt més delimitats que no pas els actuals.
Les vacances d’avui, però, ja contemplen tota mena de destins, fins i tot als llocs més inversemblants. Amb temps i diners, no hi ha racó que es pugui amagar de la “necessitat” d’anar més i més lluny, fins a tocar la paret. I així, hem aconseguit transformar l’Everest en un passeig de Gràcia, els Mars del Sud en unes platges de moda, o qualsevol ciutat en un parc temàtic. Aquest fenomen dels nostres temps que anomenem turisme s’està menjant la gallina dels ous d’or del nostre planeta. S’està menjant tot allò que precisament feia interessant cada un dels punts que ara envaïm: la seva personalitat, la seva singularitat, la seva bellesa original.
Tot i que m’agrada viatjar, no puc estar-me de dir amb una certa nostàlgia: llàstima que el món ja no tingui secrets.

Petit homenatge

Dissabte, vuit del matí. Surto a caminar pel passeig de mar. M’agrada fer-ho a aquesta hora del matí quan encara no hi ha massa moviment de gent, el sol no molesta gaire i bufa una miqueta el vent de llevant. Avui, però, no m’he recordat que trobaria un panorama ben diferent de l’habitual: el tram que va des del carrer d’en Prim fins a la barca Maria presenta, cada setmana, un aspecte deplorable. Millor dit, indignant.
Per tot arreu, a la platja, al passeig, a les vies del tren, hi ha un escampall impressionant de porqueria, el resultat d’una nit d’esbarjo de molts joves (només joves?) que han trobat en aquesta mena de “diversió” la millor manera de passar l’estona , sense tenir en compte a costa de què ni de qui. Perquè, una de les pràctiques més arrelades entre aquest grup de persones tan selecte consisteix en trencar en mil bocins tot allò que porten de vidre, gots, ampolles… i escampar-ho per tot arreu, la sorra de la platja inclosa. Que algú prendrà mal? No ens penséssim pas que aquest sigui el seu problema.

Dissabte, dos quarts de deu del matí. Ja de retorn, la major part de la platja i del passeig han canviat totalment d’aspecte. Un bon nombre d’empleats de la neteja, ells i elles, municipals i de la mancomunitat de municipis de l’àrea metropolitana, han estat treballant a fons. Passen amunt i avall camions carregats amb les bosses d’escombreries recollides. Els primers banyistes ja han anat prenent posicions i la platja ofereix un aspecte molt més agradable. Si no fos per la trampa del vidre trossejat que hi ha escampat semblaria que allà no hi ha passat res.

*Aquest escrit vol ser un petit homenatge a la gent que treballa perquè tothom pugui gaudir de la nostra platja, malgrat la mala fe d'alguns, bastants.

Per molts anys!

Un dels indicadors que assenyalen clarament el trànsit de la nostra societat, fins fa pocs anys assentada en una sòlida formació religiosa tradicional i familiar, cap a posicions de marcat caràcter laïcista és el gradual oblit de celebrar el sant de les persones i només festejar l’aniversari del naixement. Aquest fet, que es dóna majoritàriament en les generacions que encara no arriben a la cinquantena, s’ha anat imposant d’una manera efectiva de tal manera que són molts els joves i els infants que ni saben quan és el dia de la seu sant ni, per descomptat, coneixen absolutament res sobre el personatge de qui porten el nom.
Entre moltes altres raons, per no celebrar el sant, ens trobem que, com ja havia passat en èpoques de marcat liberalisme, hi ha famílies que posen als seus fills noms totalment laics. N’hi ha que prefereixen noms de la natura, de topònims, d’artistes... noms que no figuren en el calendari cristià o no tenen un dia clar per celebrar-lo.
Com sempre, es va imposant la llei del pèndol. Fa unes quantes dècades el més normal era que tothom et felicités el dia del teu sant; per contra, l’aniversari passava absolutament desapercebut i pràcticament ni es celebrava. Això de bufar espelmes és una tradició relativament recent a casa nostra que s’ha anat introduint, com tantes altres coses, per la influència que exerceixen el cinema i la televisió.
Davant la tendència a bandejar i oblidar qualsevol tipus de celebració, jo estaria més d’acord amb el que m’ha dit avui una persona ja entrada en anys: “quan més gran et fas més has d’aprofitar qualsevol motiu per fer una festa”. I té tota la raó. Així és que, jo ho celebro tot!

RCB, 94.4

Les coses, evidentment, només tiren endavant quan algú hi creu seriosament i decideix fer-se’n responsable. Radio Ciutat de Badalona és un d’aquest casos. El que va començar més per la voluntat d’unes persones que pels mitjans tècnics incipients de què disposaven s’ha convertit en una emissora sòlida, de gran abast, gestionada per professionals molt vàlids que en molts casos han donat el salt als grans mitjans de la telecomunicació.

Ahir RCB va celebrar els seus primers 30 anys d’existència. És una colla d’anys. Molts projectes que comencen amb molta empenta quan els seus gestor no tenen la il·lusió que va moure als fundadors van decaient i arriben a ser una caricatura del que s’esperava d’ells.

Per celebrar aquestes tres dècades, entre altres coses, l’emissora va organitzar a la Rambla una moguda que va enregistrar la televisió local. Centenars de nens i nenes, i un bon nombre de joves monitors, dels diferents Casals d’Estiu que aquests dies s’han organitzat a la ciutat van aportar la seva vitalitat i alegria a un acte de promoció de molta vistositat i color. Mentre m’ho mirava, a peu d’escenari, pensava que el futur de l’emissora està garantit si tenim en compte l’afany amb que cridaven “Ràdio Ciutat!!!!!”. Per molts anys.

Un dia per viure al carrer

Diumenge és el “dia per viure al carrer”. Abans se’n deia el “dia sense cotxes”, però sembla que la realitat i el fet que ja hi hagi un dia oficial que porta aquest nom ha provocat el canvi de títol de la diada. En alguns carrers del centre de Badalona el dissabte al vespre hi haurà sopars i els veïns recuperarem, ni que només sigui per unes hores, l’ancestral costum de conviure al carrer tal com abans es feia en les llargues vetllades de les caloroses nits d’estiu. Durant l’any molts ens saludem i canviem quatre paraules, altres no ens coneixem gaire, altres gens... Aquesta és sempre una bona oportunitat per refermar relacions.
El “dia sense cotxes”, es celebra “oficialment” pel setembre, la qual cosa vol dir exactament que el veïnat no hi té res a veure i que, per això mateix, ningú ho celebra al carrer, que és com si no es celebrés.
Escric això el dia de Sant Pere. Ahir, a l’hora de la revetlla, només vaig sentir alguns petards que tiraven uns veïns que tenen un Pere a la família. Fa unes dècades, aquesta revetlla es celebrava a molts carrers, tot i que no tenia l’empenta de la de sant Joan, és clar. De la de sant Jaume no en guardo cap record que no sigui el nom. Els temps canvien moltes coses...
Aquest cap de setmana, però, els veïns dels carrers del centre de Badalona tornarem a prendre el carrer.

La penitència

Ja sabia que la nostra Badalona era reconeguda arreu de les terres hispanes per la Penya i per l’Anís del Mono. Doncs ara he pogut constatar que a aquests dos elements s’hi ha afegit un nou senyal d’identitat. Resulta que aquests dies que he estat per les comarques de León i de Galícia han coincidit amb la presa de possessió del nou alcalde de la ciutat. Com és natural he pogut parlar amb gent d’allà i d’aquí (no us podeu imaginar la quantitat de catalans que he trobat pel “camino”) i quan m’identificava com a badaloní, molts coincidien a arrufar el nas i preguntar-me “però, que heu fet? / pero, ¿qué habéis hecho?”, segons l’idioma de l’interlocutor.
Aquesta serà una càrrega que haurem de portar molts badalonins quan ens identifiquem com a tals durant els propers tres anys (com a mínim). Almenys tots aquells que ens hem vist obligats a combregar amb rodes de molí per culpa dels nostres pecats. Ja sabem que tot pecat comporta la seva penitència, però, tan gran ha estat la nostra culpa?

Represa del camí

Vigílies de marxar a fer un nou tram del camí de Santiago. L’experiència em diu que cal intensificar una mica l’entrenament per arribar al punt de sortida una mica en forma. L’aproximació fins al lloc de sortida de la primera etapa, la faré amb cotxe. Els gairebé 800 quilòmetres que hi ha entre Badalona i Lleó, a una velocitat màxima autoritzada per les autoritats de tràfic de 110 Km/h, se’m faran llarguíssims. Per sort, quan comenci a retrobar els llocs pels que vaig passar caminant fa uns mesos pot fer que el viatge resulti més lleuger i distret.
La ruta a peu de Lleó a Santiago, uns 325 quilòmetres, continuarà plana poques etapes més. Aviat l’orografia s’anirà complicant una mica. Primer caldrà remuntar els Montes de León i, ja entrats a Galícia, el Cebreiro. Més enllà ja veurem fins a on es podrà arribar amb poc més d’una setmana. Així, si tot marxa com fins ara, hauré d'esperar a l’octubre per poder arribar a Santiago. Ja es veurà.

Indignats

Feia temps que es veia a venir i no entenc perquè ha trigat tan a produir-se la reacció de la gent jove, i d’altres persones ja no tan joves, manifestant el seu rebuig contra el sistema polític i econòmic que s’han trobat quan han arribat a l’edat de desenvolupar la seva pròpia vida.
I és que s’ha de ser molt obtús per no voler veure la gran quantitat de barreres darrera les quals s’ha atrinxerat i apoltronat la societat del benestar i, egoistament, no vol saber res de les noves generacions que van emergent i van quedant bandejades dels privilegis que tenim ben agafats i ens costa tant de compartir.
He llegit el manifest dels anomenats “indignats” i, tot i que no estic massa d’acord amb alguns dels seus punts, en signaria d’altres realment innovadors. Es culpa als polítics i al sistema econòmic i ben segur que, si ho analitzem bé, no van gaire errats. Però no només se’ls pot culpabilitzar a ells que, al cap i a la fi, són el reflex de tots nosaltres. En un món en el que priva el guany i l’egoisme s’ha anat derivant cap a una societat insolidària, tancada en ella mateixa que només es creu receptora de drets, però que no vol saber res dels seus deures.
“Alguna cosa està podrida a Dinamarca”, escrivia Shakespeare al seu Hamlet, i alguna cosa, o moltes, estan podrides en el nostre món occidental. La crisi ha servit d’encebador per fer explotar allò que s’endevinava que es produiria però que, com l’estruç quan es veu en perill, molts s’entossudeixen encara en no voler veure.
“Que si són pocs, que no aniran enlloc, que quina mena de joves són aquests...” I tantes altres que n’he sentit. Però la llavor ja està posada i el temps corre a favor d’ells. No tenen pressa. Les tessis de les mogudes de finals dels seixanta no es van imposar totalment, però la seva ombra ha acompanyat totes les decissions posteriors.

Per què?

Per què a Badalona s’han entossudit en anomenar Festes de Maig a les Festes de Sant Anastasi? Què passaria si a Pamplona canviessin el nom de les Fiestas de San Fermín pel de Fiestas del Siete de Julio, o a Barcelona canviessin la Mercè per Festes de Setembre?

Per què una colla d’ignorants, avarats per un conegut polític d’alçada, va intentar rebentar l’acte del pregó de les Festes de Sant Anastasi, enganyats amb la promesa de que ell sí que els faria el col·legi que demanaven?

Per què els actes que es fan a la plaça de la Vila després del pregó  (ball de l’Àliga, ball del Miquelets,  Ball a Plaça...) els fan a peu pla i no damunt d'una tarima,  de manera que ho pogués veure tota la gent de la plaça i no només els de primera fila?

Per què, cada any, posen tant fort el volum dels altaveus els músics del concert que tanca la vetllada?

Per què hi ha persones tan intransigents i que no tenen espera,  com aquell home que rondinava perquè no podia travessar un carrer quan passaven els ciclistes del Badabici i es va posar al mig amb el perill evident de fer-se mal o provocar una caiguda de grans i petits?

Per què sempre hi ha qui no troba res ben fet, segons he pogut sentir en tants comentaris sobre si el nou parc Pompeu Fabra durarà dos dies, que si s’emportaran les plantes, que d’on treuran l’aigua per regar...?

Per què s’ha programat l’actuació dels Manel com un acte de les festes si es fa en un recinte de capacitat limitada amb pagament d’entrada? A més, tothom sap que aquest grup té una gran capacitat de convocatòria i molts, moltíssims, seguidors es quedaran sense l’actuació “estrella” de les festes perquè les localitats es van esgotar tan aviat com van sortir a la venda.  M’agradaria veure qui té entrades, i no vull pensar malament!

Per què...?

Arròs, col i fesols

L’altre dia, a l’Ampolla, vaig menjar arròs, col i fesols, un plat típic de les Terres de l’Ebre que ens va cuinar l’àvia Cinta a la manera tradicional, tal com ella l’havia vist fer a casa seva. Els preparatius ja feien preveure com seria el dinar: tots els ingredients ben “pelaets “ a mà, el pernil “retallaet”,tot cuit a foc lent...
L’arròs, col i fesols s’acostumava servir a l’hivern com a plat únic perquè és molt consistent. Els productes són els propis de la zona, tot i que la recepta, com qualsevol altra d’aquesta mena, admet moltes variacions, (pernil, botifarra, pollastre...) però la base ve especificada pel nom del plat.
La veritat és que és un plat que omple, però, com que cada dia no es té l’oportunitat de menjar-lo “in situ”, no vaig poder evitar caure en la temptació de posar-me’n una mica més.